La fàbrica

L’experiència de M. Martí i Pol com a escrivent de la fàbrica de filats “La Blava” de Roda de Ter, durant gairebé trenta anys, i el compromís cívic i polític amb els treballadors, que sempre va considerar “la seva gent” i, poèticament “herois” de la història, es concreta en el llibre “La Fàbrica”, que recrea la vida d’aquelles persones i en denuncia l’opressió econòmica i social.

Una selecció de poemes de Martí i Pol, Miquel. La Fàbrica : 1970-1971
Barcelona : Edicions 62, 2005 (Educació 62 ; 2)
ISBN: 84-297-5671-X

L’Elionor


L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.

Balada

La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.

Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.

Les paraules

Les paraules no sempre volen dir el mateix.
La distància d’un lloc a l’altre és variable.
Tu i jo no podem seure a la mateixa cadira.
I ara, de genolls en terra
que tothom demani perdó.
Només l’ordre garanteix la justícia.
La moral és la salvaguarda de la llibertat.
Tu i jo -no te n’adones?-
no podem seure a la mateixa cadira.

Mot d’ordre

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d’explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.

De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorta molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d’indisciplina,
ja no se’n diu imposar una sanció;
se’n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.

No estem mai sols

No estem mai sols. Hi ha sempre
quaranta-sis contínues que ens vetllen
i metxeres insignes
de principis de segle.
Tenim la por ficada al cos;
sovintegen tan poc els dies festius!
Tant treballar ens taca la pell
d’oli de màquines,
de pols de màquines,
de ferum de màquines.
Se’ns contagia l’epilèpsia
de les pentinadores
i el dinamisme excessiu
dels dobladors suïssos
i la fressa monòtona de les cardes.
No estem mai sols. Hi ha sempre
gairebé vint-i-tres mil pues
i llur terrible seqüela;
i els horaris tan rígids
i el plusos tan despòtics.
No estem mai sols. Hi ha sempre
la gent; però la gent no compta.
El que compta es l’espai que ocupen
i el ritme sense treva.
Tothom accepta ja que la tendresa
perjudica el progrés.
Estigueu-ne segurs: s’apropa el dia
que tots tindrem una ànima metàl·lica.

Ordre de fabricació

Amb cotó egipci
filarem angoixa;
amb cotó espanyol
filarem paciència;
amb cotó americà
filarem prosperitat.
Tot amb números prims,
perquè els gruixuts no es venen.
El mercat va a menys,
però la gent se’ls gasta.
Estalviar fa vell
i no es prospera.
Qui menja ceba
i dorm sense llençol
no és pas tan infeliç
si, a més, disposa
d’un parell de conjunts de fantasia
i unes sabates esportives.
Desenganyem-nos: un bon jersey
dura molt més que un àpat.

La creació

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l’estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.
El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plagar i ens en vam riure.
El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era l’hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d’ortigues.
El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí d ecel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.
El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s’ajupen
a besar els peus d’aquells que els apallissen.
El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: