Viatge al centre de l’ànima

Davant del mirall, veié una dona agenollada, aferrada a una espera que mai arribava. La seva mirada trista, plena de llàgrimes, es trobava immersa en una buidor que la turmentava. El rebuig, la soledat i la manca d’estima, la condemnaven en el seu dia a dia a un patiment lent i silenciós, com aquella tortura eterna en què mai arriba la mort.

Cansada de les súpliques, d’anar al darrere com un gos, d’haver sotmès l’autoestima a l’estima dels demés, aixecà de nou la mirada i amb tota la força del món, trencà aquell mirall, símbol del patetisme.

Cadascun dels bocins irregulars d’aquell mirall trencat empresonaven els records d’una dependència emocional. Un adéu a aquella creença social de que la felicitat és social.

Unilateralment, començà un camí en solitari al centre de la seva ànima. Aquell indret desconegut que l’acolliria millor que ningú.