SOTA LES ESCAMES

Pròleg a càrrec d’en Miquel Santaeulalia Casas

Res no és tan bell i encisador, com una flama que viu enmig d’una foguera. El seu cos, de la mateixa manera que la seva pell rogenca, es
mou sinuós, esclatant, orgullós de la seva força visual i sensorial. No cal que res ni ningú li recordi els moviments. Els coneix sobrerament.

Formen part de la seva essència, i sorgeixen del seu interior espontàniament, amb la frescor que l’ocasió li permet, esbravant-se entre les seves companyies de joc.

La flama és inquieta. Creix i decreix amb la facilitat de l’ésser viu segur de si mateix, amb la gràcia que poden apreciar els nostres ulls
d’humans sensibles; i canvia el color de la seva pell, tot jugant amb els sentits, fent llambregades d’escalfor que acaronen, amb ànsia de plaer, la fusta sacrificada, que comparteix els esbufecs de les alenades d’aires d’arreu.

La flama és íntima. I quan observem la seva lluentor calenta, desconeixem què ens amaga dins del roig encès de la seva interioritat. Ella ho sap i segueix jugant amb la nostra mirada. Embadalits pel foc d’encenalls de l’aparença brillant, el gruix de la cuirassa manté verge un interior que no sabem trobar. Potser és obscur, potser ple de llum esmorteïda; fins i tot desconeixem si el foc crema per dins, o es consum la seva ànima en la ignorància del seu entorn que segueix el ritme compassat del pas de les cremades.

La flama és lliure. No accepta la reclusió en el món de la inquietud, dela injustícia, o del rebuig. Es rebel·la contra els entrebancs que li interposen les branques, els rostolls i els roquissars més ferms. És capaç de cremar el bosc sencer, si veu la seva llibertat que perilla, amenaçada per la negligència, banalitat o mediocritat. I si el bri de foc s’encén ha de trobar sortida, i, aprofitant la llum dels somnis, la troba, la recorre amb delit, i s’aixeca orgullosa per sobre de tot el que l’envolta.

Però la flama no pot existir sola. Necessita intercanviar carícies de pell amb l’aire que la revifa, la paciència de la branca que es deixi acaronar, la mirada il·lusionada que s’hi encisi, brillant, i la fredor de l’ hivern que reclami la seva ardent presència. Ella n’és conscient i cerca les proximitats, la complicitat sensible de les ànimes que tenen la transparència necessària per entendre què passa dins d’un interior aliè a la frivolitat exterior.

Només quan vaig poder posar cara a la inquietud, a la intimitat i a la llibertat; només llavors vaig poder descobrir una realitat propera i
transparent. Moguda per aquesta inevitable necessitat de no poder existir sola, igual que la flama juga amb l’escalfor, la Carolina entrellaça els seus sentiments, les seves interioritats, amagades sovint, sota una pell espessa i endurida, per compartir les sensacions més sinceres i particulars. No deixen de ser experiències de la pròpia vida, les que ens cerquen a uns i altres qualsevol dia de l’any.

Però ella empra, amb l’habilitat que la caracteritza, el somni com a eina de pensament i de futur, amb la il·lusió de fer-nos partícips d’aquells aspectes que ens podrien ser més desconeguts del passat, del present, i també d’un futur que s’endevina proper. Agrair és poc, a la Carolina, la seva aportació a l’ interiorisme de la nostra essència humana. Però com a mínim ho haig de fer des de la apreciació personal, després d’haver degustat cadascun dels plats literaris i sensorials amb que ens ha servit l’àpat dels seus somnis reals.

Miquel Santaeulalia Casas
1 de novembre del 2011