Rellotge aturat

El peu dret empeny l’esquerre, amb una passa conservadora d’una formiga que coneix els efectes en el futur dels actes del present. Tot és una cadena de conseqüències en què la causa fou una de sola i que ja ningú recorda. Alguns en la seva amnèsia usen el comodí de déu. I uns i altres, anem fent, de en mica en mica, omplint una pica que pateix de sequera, i és que no plou i la terra plora llàgrimes seques. Sequera d’ideals i transparències, d’una natura que lluny de ser natural és civilitzadament occidental. I és que la globalització contempla occident, allà on el sol mor cada dia. Em pregunto si algú té unes ulleres d’infrarojos. Sempre apareix un il·luminat que ens diu que sí, suposo que com a conseqüència d’un ego desmesurat, la pitjor de totes les patologies existencials.

Sembla que el rellotge s’hagi aturat, que les agulles es clavin lentament en la vigília d’un somni estès al sol. El llindar entre la consciència i la subconsciència és una corda fluixa que es balandreja amb un moviment estàtic. Els pensaments juguen a no fer res i jeuen sobre l’hamaca del sentit de l’existència. I tot d’una, constantment, em pregunto què som. I l’única resposta que responc com si fos una autòmata: “ben poca cosa”. Només ens fa grans l’amor entre nosaltres.

Concebo l’amor en el seu estat més pur, on la lleialtat, la sinceritat i l’omnipresència tant en els mals moments com en els bons, són el seu DNA que fa de la seva essència l’única manera d’autenticitat.

I per això, vull viure sent jo mateixa, conscient que el temps que tinc és limitat i quan arribi al meu destí final, allà on l’horitzó s’acaba, descansaré realment en pau, podent dir que m’he centrat realment amb el què val la pena. Tot el demés són bestieses i cercles que no ens duen a res més que nedar en una superfície sense gratar la immensa profunditat plena d’essències ancestrals. En definitiva, som animals.