Són moments rars

Són moments rars els que et despullen la fortalesa i mostren de tu tan sols una dona poruga que cau dins la petitesa de la seva essència. Són moments rars els que fan que els problemes et superin i et desbordis per instants en un descol·locament existencial. un miratge d’un món irreal. Són moments rars durant els quals el teu jo fuig i no t’espera, et deixa sola amb la por i el neguit de no saber qui ets. Són moments rars els que t’engarjolen dins les emocions incontrolades de la inseguretat, que et fa dubtar a cada pas, a cada escenari, davant de cada personatge, dins del teatre que és la vida, on rere el teló hi ha el rerefons, la naturalitat amagada, el què hauríem de mostrar a totes hores, sense vergonya, sense manies, sense complexes, pura essència. Únicament sent … sense deixar que cap màscara ens tapi la cara, sense deixar que cap disfressa distorsioni el que som ni ens camufli amb l’entorn, sense deixar que l’envàs amagui el contingut de la nostra essència.

Són moments rars en els que et preguntes per què es complica tot tant. Quan el cervell no para de donar voltes i no es cansa, s’obsessiona… per por de les ments maquiavèl·liques que no descansen i volen fer mal. Són moments rars els que provoquen que hagis de conviure en un món bipolar, un món de bons i dolents, allà on els bons sempre tenen les de perdre. Són moments rars i t’agradaria no tornar-los a sentir mai i potser això sí que és una utopia. Potser és ara el moment de posar els peus a terra i  mai no  tornar a alçar el vol. I és que són les caigudes al buit les que minvem el teu optimisme, poc a poquet, fins que ja no et queda res.

Són moments rars els que et condueixen cap a la porta tancada amb pany i clau, per aïllar-te, per tancar-te al món… que de tant en tant se’t mostra ferotge. Són moments rars…

Anuncis

2 Respostes to “Són moments rars”

  1. no tanquis mai la porta, es cert que darrera la vela s’amaga el vent i et pot descontrolar, és cert que les persones fan molt mal en ocasions; però és cert que sempre es pot trobar el mínim de ” felicitat”, per aixó som aqui,,,,viure senzillament, com som, sense ànim de rès, solament de ser minimament feliços,,,,molt maco i amb sentiment,.

  2. Dins un casa de Salut Mental, el director necessitat de fer fora alguns interns , te la gran idea de pintar una porta en una paret tapiada del sanatori. Dia rera dia tots , tots a excepciò d’un feian cua per sortir devant de la porta pintada. Un, i nomes un, es trencava a riure en un racò del pati. El director demanà al rialler intern per la seva divertida actitud. El simpatic boix va respondre” Que facin cua ,,,,que jo tinc la clau,,,,,”.

    PS. En aquest mon de boixos cada boix te el seu rol. Jo vull ser el que guardi la clau. Tu no?????

    Una abraçada.( Quan vulguis sortir diguesm’ho.))

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: