1. La closca de la dignitat

La closca de l’ou s’havia trencat en mil bocins. No era fruit de cap gallina. Era l’origen de la creació. Mai res tornaria a ser el mateix. Un estat irreversible i irreparable. No hi havia volta enrere. L’Heràclit ja ens deia que en un riu mai passa la mateixa aigua i com a la vida, les coses passen i fan que tot estigui en perpetu canvi. Un temps exhaurit que s’emmagatzema en un racó d’una altra dimensió intemporal.

 I ella memorava la seva infantesa com un record d’un conte fantàstic, en què la màgia era present arreu dins un món, fet de bons i dolents, on sempre hi havia justícia. La reminisciència d’aquell estat mental infantil la posava nostàlgica fins al punt de sentir-se sense rumb en el seu nou camí que emprenia com a adolescent. Adolescent, en terra de ningú: ni nena ni adulta, però amb unes ganes boges de fer-se escoltar: “Sóc aquí i penso diferent”. L’etapa de la vida en qupe toca ser l’0vella negra de la família.

Era un moment en què començava un llarg viatge cap al seu jo. Sabia que trobaria pedres al seu pas, i que a voltes les esquivaria, a voltes toparia amb elles i hi cauria. Però d’una manera o altra obriria la seva ment i aprendria totes les noves lliçons que li proporcionés la vida.

Era l’hora d’obrir els ulls i encarar-se a una realitat en què els seus principals eixos eren l’esforç, la constància i la responsabilitat dels propis actes. Hauria de no colar-se pel forat de l’egocentrisme però seria ben difícil tenint en compte que convivia en una societat individualista i competitiva, on l’opinió de la majoria era democràticament imperialista i globalitzadora.

No es deixaria endur pels pensaments aliens, ni pels imperants en una acceptació majoritària i políticament correcta. Apostaria per un pensament crític i fugiria de l’automatisme que condueix al pastor a dirigir les ovelles blanques, controlades pel gos.

El seu fat vital seria el protegir el més preuat dels seus tresors: la dignitat.

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/heraclit.htm