Engabiats

Havia avançat molt i emocionada féu un darrer esforç per arribar allà on eres. Tu et trobaves tancat lliurement en una gàbia minúscula. Ningú tenia les claus, només tu. I aquells barrots que et separaven d’ella, la feren recular. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit passes enrere. No et perdé de vista en cap moment, només entengué que el seu apropament havia estat una invasió del teu espai individual. En aquell moment, se n’adonà que el seu espai individual te l’havia regalat. Cercà un racó, s’assegué i fixà la mirada en un més enllà inexistent. Perdut l’horitzó pensà que esperaria atenta que un dia obrissis la gàbia i t’apropessis a ella.

Ara era ella que engabiada en aquell racó intemporal estava condemnada a conviure amb el seu espai individual fet d’engrunes de soledat. No era el seu desig, però sí el teu. I des del respecte, es conformà de la mà d’una resignació que l’ensenyava a acceptar la realitat.

Després d’uns dies, prengueres les claus de la butxaca i obrires la porta de la teva gàbia. Amb un somriure a la cara i una mirada dolça, et dirigires a ella i la besares. Vareu fer l’amor, vareu estimar-vos, vareu sentir-vos un de sol fins que sonaren les dotze campanades de l’hora bruixa. I de cop i volta, l’encanteri s’esfumà i tu reculares, tot entrant de nou a la teva gàbia.

Ella, feliç d’haver dormit acotxada pels teus braços, es va tornar a sentir trista per haver de tornar a patir l’absència dels teus petons, de les teves carícies, de les teves mirades còmplices, de les teves paraules encoratjadores. De nou, sola.

Aquella era una gràfica en zig-zag per on ella pujava i baixava com si fos una russa en una muntanya. Un paral·lelisme més de la vida que feia de l’equilibri una utopia.