Engabiats

Havia avançat molt i emocionada féu un darrer esforç per arribar allà on eres. Tu et trobaves tancat lliurement en una gàbia minúscula. Ningú tenia les claus, només tu. I aquells barrots que et separaven d’ella, la feren recular. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit passes enrere. No et perdé de vista en cap moment, només entengué que el seu apropament havia estat una invasió del teu espai individual. En aquell moment, se n’adonà que el seu espai individual te l’havia regalat. Cercà un racó, s’assegué i fixà la mirada en un més enllà inexistent. Perdut l’horitzó pensà que esperaria atenta que un dia obrissis la gàbia i t’apropessis a ella.

Ara era ella que engabiada en aquell racó intemporal estava condemnada a conviure amb el seu espai individual fet d’engrunes de soledat. No era el seu desig, però sí el teu. I des del respecte, es conformà de la mà d’una resignació que l’ensenyava a acceptar la realitat.

Després d’uns dies, prengueres les claus de la butxaca i obrires la porta de la teva gàbia. Amb un somriure a la cara i una mirada dolça, et dirigires a ella i la besares. Vareu fer l’amor, vareu estimar-vos, vareu sentir-vos un de sol fins que sonaren les dotze campanades de l’hora bruixa. I de cop i volta, l’encanteri s’esfumà i tu reculares, tot entrant de nou a la teva gàbia.

Ella, feliç d’haver dormit acotxada pels teus braços, es va tornar a sentir trista per haver de tornar a patir l’absència dels teus petons, de les teves carícies, de les teves mirades còmplices, de les teves paraules encoratjadores. De nou, sola.

Aquella era una gràfica en zig-zag per on ella pujava i baixava com si fos una russa en una muntanya. Un paral·lelisme més de la vida que feia de l’equilibri una utopia.


Una resposta to “Engabiats”

  1. El temps té una virtut, la d’escolar-se per tot arreu, sense tenir compassió de barrots i tanques. Ningú ha pogut veure mai el temps engabiat, potser l’hem trobat aturat, o caminant a un ritme que ens agafa a contrapeu, però mai encerclat per muralles i cuirasses. Quan un dels dos, arraulit dins d’una visió limitada d’una realitat que es mou en el sustrat de la invisibilitat, cerca la protecció o l’aïllament de la pròpia persona. Llavors és quan ens apareixen els barrots davant la cara, i se’ns encallen les tanques de les manilles de la incomprensió.
    Al tancar els ulls i mirar dins la gàbia, el temps ens apareix com una au que vola amb força i sense miraments. És el oment de cridar ben fort per atraure la seva atenció, i fer que s’acosti prou com per abastar les seves urpes. L’estrebada és forta, però es trenquen els barrots i les manilles s’obren abastament. S’esvaeixen els temors, desapreixen els dubtes, s’obra el firmament amb una claror diferent, on els pensaments tornen a la realitat. El temps segueix passant, però amb una segona virtut, la de no finir mai el viatge i proporcionar-nos aquest bàlsam indispensable de seguir somiant en altres moments, nous, diferents, desencadenats per les nostres anades i vingudes. És com una muntanya russa, segurament, on l’aire ens colpeix el rostre per donar-nos força i el temps ens acompanya eternament. La gàbia queda enrere, lluny de la nostra mirada, amb els barrots esberlats i els dubtes entre la brossa. El temps és el nostre gran aliat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: