Però tu què et penses? / Marges estrets

Autors:

Daniel Ferrer Esteban*

Carolina Ibac Verdaguer

Miro al cel per darrera la porta de l’univers candent.

Amb mirada de xai degollo aquest instant, em mato.

Sóc massa baix, haig de solucionar la distància de les alçades.

Et miro, ja mort, des d’aquí a baix la puresa de la teva alçada.

Tot és possible -em dic- mirant-me el melic i la meves sobres.

Res manca, res acaba, tot reneix, de sobte, al tram baix.

Estic molt estressat de tant treballar, vull deixar de ser pobre.

I ara que puc escriuré un vers d’or, per anar-lo esmicolant.

I vosaltres us llançareu a terra, a menjar-vos les engrunes al voltant.

Sou feres i jo l’animal, sense ànima, sóc només un tresor, mort.

I aquesta és la gràcia, morta la monarquia, posem una altra.

Posem-ne una altra, mort el rei, morta la pesta i la resta.

Ara sóc jo el rei i la reina. Ara sóc jo el déu i la deessa.

Sóc el sol de la tempesta, sóc un temps mort, una dèria.

Sóc allò que tothom vol ser i que ningú espera.

Sóc allò que en diuen “marges estrets”, lleis, normes.

Els anacrònics segons eterns només ens diuen el que fou,

Les instantànies besades dels déus són a un sol segon.

I ara em mireu des d’a baix i em veieu des del món.

De dalt estant, veig el teu cos i sóc, vés per on.

Només veig minúsculs retorns, del born.

Sóc allò que et penses, però: “què et penses”?

El no res és la teva essència, nua, transparent, eterna.

I verge, ai sí! verge, verge, verge… ah sí, i negra.

La superioritat és amb mi i vosaltres no ho veieu, què us penseu?

És inqüestionable i demostrable, sou una colla de verges morenes.

Sou sords i cecs, sou secs i muts, sou magres i mancs, us falta de tot.

Sous l’hòstia a l’altar de la consagració i el cap allà us menja el caparró.

Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, BLA!

Paraules, paraules, paraules, sí, paraules i només paraules.

Us ensenyen de tot i no apreneu res, ni a les cases ni a les aules.

Ni a les pissarres, us ensenyen les natges i les calces.

Al davant de darrera de tot no se sent l’escalfor del pensament.

Ni de l’amor, a les pantalles alades vola un coneixement mort.

Tot en vida és il·lusió, sempre cerquem les comeses que baden.

Som ben morts, ben molls, dins la fosa, que ara sí ens il·lusiona.

Fastiguejada de tot, plena de tot, us dic: res m’enamora.

Ara és l’hora, som femení i masculí, vers marí i de verí.

Corre per les meves venes una sang ben vermella, de robí.

I sí, és així, tots som morts en vida dins un or, que captiva.

Però tu què et penses? Vindran terratrèmols, tempestes, huracans,

I siguem d’aquí, d’allà, del país català o valencià, tu ja mai més moriràs.

Perquè només mor aquell que és viu i tu mort o morta seràs ben viva.

Viu, viu, ara que pots, ara que encara ja res volta si tu no ho vols.

Jo sí que sé el que vull i et vull ben mort. Sentenciat, crucificat, martiritzat.

Ençà que ets ací aquí no et veig i què més dir? No et sento. Ets als meus peus.

Sóc el puto amo.

(*) En Daniel és l’autor dels versos en cursiva