T’espero fora

Recordo el bes primer,
amb els peus nus ,
sobre la sorra,
escoltàvem, junts,
la cançó de les ones

El cel, testimoni, del bes,
primer de tots els darrers,
guaitava la màgia del vers
i la pena alleujava pes.

El somni s’encenia
aquell vespre ben trobat.
Les nostres ànimes ara somriures
bategaven al mateix compàs.

Érem a la platja,
calada tota la màgia.
Les mirades jugaven.
La complicitat radiava.

Les nostres veus
eren versos entesos.
estrelles de peu,
lluna i sol estesos.

Unes belles promeses,
que quedaren enrere.
El camí començava
lluitant contra les feres.

Una fera ja és morta,
l’altra encara amenaça.
El miratge de la llibertat
és una visió esclava.

La nuesa pura és allà.
Deixem les mutacions alienes.
Lluitem per viure sans:
ànima, ment i cor, mai en va.

Brotem del fum,
sorgit de les cendres,
No cal anar lluny.
Ho insinuen les estrelles.

Som el nostre cervell.
Som la nostra pell.
Som l’ànima lliure.
som aquell jo que lluita.

Els marges, “a priori”, són l’avís.
Les conseqüències són el dany.
No tornem a caure en el parany.
Mai és tard, els errors ens ensenyen.
Fugim d’aquesta espiral.

T’espero fora.                                                                                Sé que algun dia vindràs.