Inquietud

El proper impuls no serà pas el darrer. Trobarem les oportunitats futures assegudes a la sala d’espera d’alguna consulta perduda en un hospital laberíntic d’ànimes inquietes. I és que la inquietud avui dia és una malaltia poc comuna. La deficiència és arreu i l’atenció és una manera més de programació. Els noms de les malalties es reprodueixen més que els bolets i ens miren de titllar amb algun defecte, amb algun problema, amb alguna tara, de la que se’n pugui treure profit, amb l’excusa del salvador de masses fraudulent.

Som  un codi de barres amb denominació d’origen. Som productes caducs ben col•locats a lloc. Som stock controlat amb un nombre de magatzem i una ubicació per fila i per columna. Ens volen emmudir el cor i esborrar la ment. I qui són ells? Aquells que tenen el poder; aquells que no deixen la paella tranquil•la; aquells que miren des de ben a dalt, des de la punta oligàrquica de la piràmide; aquells que duen corones i seuen a poltrones; aquells que roben i maten amb el pes de llei al seu favor; aquells que suen diners mentre la resta suem cansament; aquells que ens prenen el que en realitat és patrimoni de tots.

I dins d’aquesta realitat constant que es representa amb una sèrie numèrica tatuada al nostre passat i al nostre present, intentem defugir del malson a través del vol, amunt, amunt i més amunt, sobrevolant els núvols, refrescant l’estrès amb la calma del vent, estenent els braços crucificats pel temps, gaudint del parèntesi il•lusori que converteix els menys en més.

De sobte, la memòria em ve al cap. Un dia havia fugit, quan l’amnèsia em va venir a veure. I recordo que no puc volar i recordo la meva por a les alçades. Però tan se val si caic, tan se val si vomito durant el viatge, tan se val la por i la ignorància. En el somni, tot és possible i sóc només -que és molt- qui vull ser i no hi ha ni déu que pugui evitar-ho.

És el meu món, allà on decideixo jo, allà on el meu esperit és mimat i lliure, allà on no es posen fronteres a les idees, allà on l’essència és més pura, allà on els retrets no existeixen, allà on ets sense haver-t’ho de qüestionar… Un món sense barrots ni garrotades, un món on l’objectiu és aprendre, compartir i somriure, un món sense inici ni final, sense destí ni atzar, sense excuses ni perdons. El món del somni, el món de les inquietuds, el món de l’esperança, el món del desig, el món de les il•lusions, el món de la llibertat…

Tenim moltes maneres de dir-ho… És el món que duem cadascun de nosaltres sota la cuirassa del cos i que s’anomena jo. N’hi ha qui dorm, n’hi ha qui no.

Anuncis

4 Respostes to “Inquietud”

  1. No se que dir !!!! M’agrada molt el contingut i la manera de expressar-ho.

  2. Aleshores,sí ,dos móns: el nostre propi i el exterior que ens rodeja;el interior format de somnis de tota mena, on tot és possible, i l´exterior, que ens imposen vulga o no vulga el nostre món interior? Què passa quan eixos dos móns xoquen entre sí per diversos motius, como dos exèrcits enemics que es fan la guerra? Què ha de decidir el nostre jo?

    • El nostre jo està en un dels bàndols i la seva decisió és lluitar per a poder sobreviure, passi el que passi, calgui el que calgui. Si no lluités, deixaria de ser el nostre jo…

  3. El “ego” segons la teoria psicoanàlitica o el que sol aplicar-se a l´amor propi excesiu, superbiós, no compartir amb “els altres”?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: