Boira

 

Començava un nou dia, nou però igual que la resta. La il·lusió estava amagada sota aquella boirina que cobria el seu cor.

Un cor que recordava moments. Un cor que recordava petons. Un cor que recordava somnis incomplerts. Un cor que clamava però alhora s’amagava.

I entre aquell remolí de records, hi havia una guspira d’il·lusió. Una il·lusió que creia perduda.


 
%d bloggers like this: