Lliure de viure sense vida / Quan vénen a cercar-nos

Autors:

Daniel Ferrer Esteban*

Carolina Ibac Verdaguer

Tornes a enrere per tirar cap endavant
i tu t’atures, mentre crec que caic,
passes pel costat a tota hòstia, rapant,
i tu, silent, ho mires, gest pacient.
La meva calma és el teu nerviosisme constant
i el meu deliri d’herbes ara ja és passat.
Les promeses potser un dia es faran realitat
i la realitat serà aquell somni desitjat.
Desitjos, anhels, fites, per assolir al vent
i el vent ens duu pel camí del bes,
que encén les nostres ànimes ben latents
i les paraules es repeteixen constantment.
Però només l’única veritat queda palesa i present.
És el desgavell de les hores viscudes, junts,
i les hores caòtiques, no viscudes, per viure ben fotuts.
Ja saps que on començo tu ja has acabat de nadar,
sempre al darrera, a la cua, a l’últim extrem de la corda.
S’estén la paraula que fem plegats, sense lligar-ho,
ni ensumar-ho, ni endevinar-ho, ni esperar-ho, ni preparant-ho.
Només deixant-nos enduu per la tendresa del mateix gest,
respirant els porus de les nostres pells, a cada petó, a cada fet,
veient com el cos s’obre als ulls, els ulls al mateix cos,
i les ànimes enlairades amb la força de la llibertat, arreu amb tot,
arreu amb tot i enlloc, a l’hora, mentre el món plora.
La nostra joia ens fa morir i renéixer després del tot sencer ben d’hora.
Tot són respostes dins el poema que fas, tots són versos sensats.
Un rerefons mai trobat que és sense ser-ho pas, pas a pas, ben pesat.
Ànimes tèrboles es miren, com qui fa un pas, mai més cegat.
I ens mirem als ulls i veiem el clatell, perquè som transparents.
I la transparència és la bellesa del teu vers visual i dolç,
de la teva bogeria autèntica i plena que vola fora la teva ment,
i dins el que anomenaríem ment sana hi ha la lluna llunyana,
on s’amaga la meva essència llunàtica i fanàtica dels fanals banals,
fanals dins els fars de la teva mirada, aquí no hi ha escac i mat.
Aquí sóc jo, a sobre de tot, amunt del món, des del cel us veig ramat.
I tu ets amb mi, a la barca, allà dalt, mirem les nostres ànimes, avall.
Les ones del núvols neden amb el vent turquesa, salpant de la nostra esfera, la terra
i la màgica llum que ens desperta és un vol dolç, dins el vers darrer, empremta,
allà on les xarxes virtuals no ens esperen, flueixen entre els murs d’unes cares alienes.
Alienes i humanes, com les armes programades de les misses més rares,
d’una guerra desanimada sense armes ni acrobàcies que salten com granotes i babaus,
i som al bassal, tant els hi és si a la natura li fan mal, no són animals.
Caminem entre cables on les màquines ens comuniquen amb els altres, amb i sense pau.
Telepàticament la guerra experimenta esguerrades bacanals, uf! anals!
I aixeco el dit i reclamo als extraterrestres que em vinguin a buscar, sóc aquí, aquí a dalt.
i baixen, se t’enduen, vas a cercar un planeta on ningú assenyali a ningú, endins.
I per fi sóc lliure de viure sense vida,
ara que ells són aquí, despertem.

(*) En Daniel és l’autor dels versos en cursiva

Anuncis

Una resposta to “Lliure de viure sense vida / Quan vénen a cercar-nos”

  1. […] Lliure de viure sense vida / Quan vénen a cercar-nos […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: