Un ja vist

Una reminiscència que s’escapa de les fronteres, saltant les dimensions d’espai i del temps, fent d’una imatge passada, una d’altra futura, ambdues clonades, coincidents. L’oblid inexistent provoca una memòria espontània i persistent. Som i tornem a ser, a cada moment.

El carrer és solitari, a mitja tarda. La calma fa estàtic qualsevol cos inert o viu. Només el meu pensament es manté bellugadís. La migdiada emmudeix el moment, fa que les cases restin callades. Un carrer fantasma en una tarda d’estiu a la muntanya. El sol em crema les pestanyes, i els ulls, amb la pupil·la molt dilatada, proven de fixar la mirada en un espai sense temps, una eternitat aturada, congelada. Oloro pau i tranquil·litat, respiro felicitat. La màgia cerebral i visual m’enxarxa.

I asseguda en aquell banc de fusta, observo aquella instantània de portada de revista històrica. No és la primera vegada ni la última. Aquella visió és repetida per diferents cops durant la meva vida. Un déjà vu constant, un factor comú, una mateixa mirada al passat sent present. Algunes coses sempre romanen iguals.  Són petits punts fixes intemporals que ens serveixen de referent universal.  La primera globalització racional. Un record convertit en actualitat. Un viatge d’abans a ara. Un avui que també va ser un ahir. Un ja vist.