Fem pinya
Inici del curs.
El dia a dia us apropa.
La vostra guia és l’Antònia.
La connexió és plena de llum.
Veniu decebuts,
Us penseu perdedors,
Arribeu una mica perduts,
Però la unió juga al vostre favor.
La constància i la il·lusió us captiven.
Comenceu a treure’n suc de la vostra vida.
Us mireu al mirall i veieu un reflex esperançador.
Res és fàcil, només cal esperar, pacients, com els pescadors.
Ja hi ha la canya.
I un munt de peixos de colors.
La paciència de companya
Ens anima a la revolució.
Teniu una edat complicada.
A cavall entre l’adolescència i l’adultesa.
A voltes uns, a voltes altres.
Ara és moment d’aprendre, ment estesa.
La preparació és la millor eina,
per a poder sobreviure en aquest món injust,
on els rics i els llestos s’emporten la feina.
I la resta, mà d’obra barata amb un salari just.
Sou el nostre futur.
Sou la nostra esperança.
La natura és plena de fum.
L’esfera us demana.
Confiem en vosaltres.
No llenceu la tovallola.
La lluita no és dels altres.
Sinó vostra, ben vostra.
Gràcies a la Mònica i a en David,
A la Míriam i a en Jaume,
A en Joan i a en Mauricio,
A la Lupe i a la Tere,
A tots vuit,
Quan s’acabi el curs
Deixareu un gran buit.
El vostre grup és una pinya.
El pi és l’Antònia
I cadascun de vosaltres sou els pinyons.
Uns fora de sèrie i uns bons minyons.
Proposeu-vos qualsevol fita,
amb fermesa serà assolida.
SOMNI TURQUESA 
http://www.goear.com/listen/205a857/aci-verdcel
“Fem pinya, unim les nostres mans…”
Entre tots construirem el món que desitgem, entre tots fem el futur, la pinya farcida de pinyons esclata al tocar el terra dels nostres somnis més íntims i sincers, que no s’aturi la màgia que descalça l’andana de l’estació del tarannà sublim.
I les paraules manquen de sentit si no estimem tant endins, som on som, sense més món als ulls, només la dolçor forta del cor sincer i obert.
“Amb valor i esforç”
Només així guarirem les ferides del passat per a construir el més meravellós dels somnis, dels anhels, dels somriures, que desvetllen el llarg son dels infants, futur precís i concís.
Seguim lluitant, ja no queda tant…
Genial, directe, concís i precís, sense metàfores que allunyin el veritable sentit… Un llarg petó de revolució!
Carolina, l’he trobat preciós! Basta dir-te que m’ha emocionat moltíssim! Com pots dir que no te n’has sortit? Ens els teus versos ja es nota, fins i tot, una mica d’afecte cap a ells! Sentiment de grup pur, estic segura que els encantarà, a mi m’ha agradat molt! Crec que ha de ser molt difícil fer poemes a la carta, te’n surts molt bé. I sempre tens en Daniel al costat, donant suport!! Moltes besades
El poema m’ha agradat molt perquè diu tot la realitat sobre noltros i sobre el curs.
Estic molt d’acord amb el que diu sobre no tirar la tovallola i sempre tirar cap endavant.
Gracis per el poema. =)
Mauricio, no sabia si l’encertaria atès que us conec pels vostres comentaris setmana a setmana. Estic contenta que us podeu sentir reflectits, això em diu molt… Mai he de tirar la tovallola i durant la vida estareu molts cops temptats a fer-ho però recordeu sempre que el pas del temps tot arregla i que amb paciència tot arriba.
Aquest poema ens mostra la veritat del món en què ens trobam. Una persona sense un suport moral, ara no és res més que una cuca a punt de ser trepitjada per una sabata, necessitam ajuda i aquest poema ens recorda que tenim un classe meravellosa i bondadosa.
Molt bona reflexió, Jaume. Per sort, no estem sols i, de vegades, encara que ens costi deixar-nos ajudar, ens hem d’obrir als demés, als que confiem, als que ens estimen. Felicitats, Jaume, per formar part d’aquesta classe meravellosa i bondadosa, aquests adjectius també et defineixen a tu, doncs!
Hola Carolina, com va? aquest poema també m’ha agredat… M’he quedat de pedra quan vaig veure els nostres noms al poema… Qui diria que el meu nom sortiria a un poema, hehehe. Estic d’acord amb tu amb això de no tirar la tovallola, aunque més d’un vegada tots l’hem tirada, per certes qüestions. Però he tengut la sort que m’han donat l’oportunitat de tonar-la a agafar o he tengut suport dels meus perquè l’agafès. Bé Carolina, estic inpacient per la teva visita al nostra centre. Adéu bessades.
Míriam, com no podia sortir el teu nom en un poema si ets una de les “protes” del poema? Tots hem tirat algun cop la tovallola i n’he après, i l’hem tornat a agafar i ens hem adonat que som millor dels que ens pensàvem, que no som ni més ni menys que els demés, que podem fer tot allò que ens proposem amb fermesa.
Míriam, jo també estic impacieeeeent de poder-vos donar una abraçada turquesa a cadascun de vosaltres, ben i ben forta!
El poema m’ha agradat, el missatge és molt clar; Ens hem d’ esforçar al màxim en grup i de manera individual, estar units i llaurar un futur. En grup i amb ajuda tot és més senzill.Moltes gràcies Carolina
Exacte, Luuupeeee!
L’optimització d’esforços és una eina de futur i d’èxit.
Jejeje, el poema m’ha agradat molt. La veritat és que ja està a punt d’arribar el moment en què hem de dir adéu a tothom … Doncs sí, aquest és l’últim any que estarem tots junts. Bé, esper que no ens veiem l’última vegada…El teu poema diu només coses certes sobre nosaltres.
Gràcies pel poema !
El moment de dir adéu arribarà però podreu seguir l’amistat, que aquesta si és vertadera és eterna. I el moment de dir adéu us durà l’èxit que heu estat cercant sent pecupins. I serà el moment de celebrar-ho, serà el moment de llençar els barrets enlaire!!!
Una abraçada, Mònika!