La flor vora el sol

Una flor pansida sota el sol
entreté la meva vista sense dol.
És un mirall digne del consol,
de no ser única en el sot.

La terra mare ens alimenta,
generosa i forta, sempre.
Surt de la closca
i aterra, dolça,
que els vols
són només un doncs
sense resposta.

Deixem descansar els somnis una estona.
Ja n’hi ha prou de cercar tresors amagats.
Mentre t’espaviles més enllà tota sola
Només els que quedem enrere,
trepitgem de peus a terra.
Acceptant.
Afirmant.
Sense cap més tria
que la de la majoria.

Una flor morta sota el sol
clava el seu record viu
en la retina dels meus ulls
mentre la calor escalfa l’estiu.

Sense aigua,
tot s’acaba.

Bevem de la font,
Agraïts i cofois.
Sense pas oblidar
cada pas marxat,
anat
dins aquell forat,
anomenat passat.