El pes de la gravetat
Estirada sobre el sofà, deixava inert el seu cos sense esma de fer res. El dolce far niente s’havia apoderat d’ella i no obstant això, estava en aquell camí de trobar la calma i potser fins i tot el nirvana. Era temps de vacances, era temps de descans.
En el seu dia a dia diari i vital, mirava mil cops el rellotge, sempre cronometrant les coses futures que encara havia de fer. Es nervis, les presses, la sensació de no arribar a enlloc la posseïen i la sotmetien a aquella pressió que gairebé tots els éssers humans del primer món patien. Una malaltia a la qual ningú hi buscava cura.
Senties a dir discursos buits sobre el carpe diem, viu el moment, etc. i esclaus de la velocitat del temps estàvem lligats de peus i mans a terra, amb el pes de la gravetat.
I és que era prou greu i de vital importància que la societat capitalista es mirés al mirall i aturés aquell just in time que estava emmalaltint la societat d’estrès i depressions. Una societat infeliç, és el que érem. Ras i curt.
SOMNI TURQUESA 
És durant les pauses q cerquem el sentit de la vida, però és en l’acció on ens sentim vius de veritat. Cal compaginar les dues per no caure ni en l’estrés excessiu ni en una depressió immobilitzant. Pas facile el repte de viure.😄
Suposo que a la vida cal saber buscar l’equilibri…NO volem ser més una societat infeliç!
Espero que els Reis d ‘Orient s’hagin portat bé amb tu.