Peus nus
Caminava descalça per la sorra tot vorejant la platja. Saltava cada cop que venia una ona i deixava anar una rialla. El perfum a sal i el cel encara a punt de despertar la duien a un altre món encara per descobrir.
S’aturà, mirà la mar fixament com es bressolava amb el vent. Creia sentir una melodia però ja sabia que les sirenes no existien.
El mar, què gran i tan petit alhora. Començà a despullar-se deixant caure la roba a terra, sobre una catifa de sorra molla. Les ones començaren a emportar-se-la mar endins. Veia com la seva roba s’allunyaven fins que la perdé de vista.
I ara nua davant la mar li digué que s’ho podia emportar tot menys la seva ànima. Se submergí cap a la profunditat i ja no va tornar a sortir.
SOMNI TURQUESA 
Sempre has escrit tan i tan be. No esperava el tema mar ara a l.hivern però ho faa tan bé que em deleites..
Gràcies Jordi pels teus comentaris tan recomfortants
Peus nus és pura poesia del moviment.
Et felicito i em fas reflexionar si en lloc de la noia dels rínxols d’or i els ulls blaus qui s’enfrontés al mar fos un ninu de peluix sense ànima.
Nanit profe.
Precisament avui he passejat per la sorra de la platja i deixava petjades com a la teva foto…
Ves a saber, potser a partir d’aquest episodi alguna sirena cantarà belles melodies encara que sigui en algun somni!
Bon vespre.