Sense destí

Caminava costa amunt a contra sol. La llum l’encegava. Estava cansada, amb prou feines podia respirar, suava. Amb la gola seca i els peus adolorits, continuava el camí sense aturar-se. Era com un tren directe, sense parades.

No mirava enrere per a no convertir-se en una estàtua del sal. Mirava endavant i res no veia. Només sentia la seva respiració accelerada i el batec del cor, com si volgués sortir del seu cos.

Com un nen petit, es preguntava mentalment “quan falta?”. Però una pregunta que es feia inconscientment perquè ni faltava ni quedava camí. No hi havia destí.

I sense destí havia de continuar pujant aquell cim infinit, amb preguntes sense respostes, amb les incerteses que la por posa a prova, amb il·lusions que la ment converteix en miratges.

Però sabia que no es rendiria perquè sinó moriria.

~ per somniturquesa a gener 3, 2019.