Sense destí


Caminava costa amunt a contra sol. La llum l’encegava. Estava cansada, amb prou feines podia respirar, suava. Amb la gola seca i els peus adolorits, continuava el camí sense aturar-se. Era com un tren directe, sense parades.

No mirava enrere per a no convertir-se en una estàtua del sal. Mirava endavant i res no veia. Només sentia la seva respiració accelerada i el batec del cor, com si volgués sortir del seu cos.

Com un nen petit, es preguntava mentalment “quan falta?”. Però una pregunta que es feia inconscientment perquè ni faltava ni quedava camí. No hi havia destí.

I sense destí havia de continuar pujant aquell cim infinit, amb preguntes sense respostes, amb les incerteses que la por posa a prova, amb il·lusions que la ment converteix en miratges.

Però sabia que no es rendiria perquè sinó moriria.

~ per somniturquesa a gener 3, 2019.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: