Sense pressa

Tanco les portes a les presses. Respiro fons i buido els meus pulmons de pensaments eteris. Veig una llum, allà al fons. Diuen que la línia on hi jeu s’anomena horitzó.

Camino cap endins i avanço molt més. Sento la fermesa de les meves passes en les conseqüències. Recullo fruits, un petit tresor caigut del cel i nascut de la terra. I amb els peus sobre aquesta, trobo aquell sentit efímer i transparent, que si bé és sincer, alhora passa desapercebut. Com si el senyor invisible del temps comptés les hores lentament, a contracorrent, al revés.

I només em queda dir un gràcies al meu jo, al meu cervell, a aquell petit egoisme que em fa possible poder veure el meu camí, sense menystenir els dels altres, però sí diferenciant-lo.

Contenta de progressar adequadament segons les expectatives marcades per una mateixa.

Sobrevivint…

Dedico aquest escrit a aquelles persones que ho estan passant malament a causa de la crisi, a causa de la impossibilitat de poder treballar per poder sobreviure. Us imagineu el patiment d’aquells que no és que no arribin a final de mes, sinó que el seu final de mes no té final?

“Camino desconsoladament per carrers sense nombres, en una nit fosca, on la lluna no vol ni treure el nas. Els fanals només il·luminen la meva soledat. Per un moment, penso que sóc la protagonista d’una tragicomèdia dalt d’un escenari en un petit teatre antic d’un barri que ha perdut el nom.

Dessolats, els carrers parlen silenci i les portes tancades, penes. Plouen llàgrimes que mullen el meu rostre. Immutable, continuo el rumb de la perdició. Sense cap destí, només cerco l’origen. Un inici sense fi, que escapa a les meves mans.

Els meus pensaments es congelen amb el fred del vespre. Un vent de ponent vol endur-s’ho tot. Però les meves cadenes peses molt. No em puc aixecar de terra. Només m’arrossego com un cuc demanant clemència.

Aquesta és la dignitat que em deixaren alguns, la resta se la quedaren i encara la tenen.”

El mussol sobtat

Si, per un moment, poguessis penetrar el meu cervell, et trobaries amb cada un dels meus pensaments, com si d’un mirall es tractés. I sabries que t’estimo, sense cap mena de dubte, perquè porto tatuat el teu nom a cada una de totes les meves neurones, que cegues creuen en aquell amor boig que entén realment el món i aprofita cada instant de vida com a únic i irrepetible.

Si, per un moment, entressis dins el meu cor i guaitessis amb els teus ulls de mussol, sabries que la dolçor és el so de cada batec, que cec només pronuncia el teu nom.

Si, per un moment, resseguissis tot el meu cos, repassant cada un dels meus racons, et quedaria gravat per sempre el meu nom als teus llavis, que tendres només cercarien els meus petons.

Si, per un moment, vestissis la meva pell, sobtat callaries per sempre més.

Temps!

Tancà la porta darrere seu. Hi recolzà l’esquena i deixà anar un sospir amb el cap baix. Prova superada. El perill quedava atrapat a fora, més enllà d’aquella porta fosca.

Ella, sana i estàlvia, dins la seva cuirassa, començava a llepar-se les ferides, a guarir-se el mal de tantes caigudes en el salt d’obstacles, l’esport oficial de la vida.

Nua, es començà a vestir amb un barnús heretat de la iaia, un gorro de llana, unes sabatilles d’estar per casa i temps, molt de temps per a camuflar-se i passar per alt, aquell món tan baix i superficial.

Hivernaria sense cap pressa, rebregant l’estrès i llençant-lo a la paperera. Desinhibiria els rellotges i els deixaria sense hora. Clavaria la punta de ferro d’un rellotge de sol just al bell mig del cor del Sr. Temps.

I és que, com si es tractés d’un entrenador de bàsquet, demanaria temps i aturaria el partit durant un instant.

Irisant…

Irisava cada moment el món, que semblava fet del negre més obscur i del blanc més pur. Els extrems s’unien a través d’un ventall gradual. Era com un arc de Sant Martí que formant un grau pla, deia cent vuitanta t’estimos per mil·lèsima de segon. No hi havia tresor amagat. I així, era l’única manera de mantenir la il·lusió d’allò que mai seria trobat. Amor etern, sense final.

Camuflada

Com era d’esperar, les seves cames li feien figa i no trobava el moment d’aturar-se i jeure. Seguia la inèrcia del pas a pas constant, com si es tractés d’un militar que lluny de voler matar, només seguia ordres.

I davant un ordre guarnit de partícules infinites de matèria caòtica, es decidí per desintegrar-se entre la multitud i es camuflà entre la massa.

El seu pensament crític es disfressava de pensament únic i de manera pseudo-autòmata desfilava per una passarel·la sota uns focus de mirades i sobre una catifa roja i roent.

Una gota estadística en una mar plena de dades absurdes.

El miratge de la llibertat

L’esplendorosa època de l’estat del benestar on els diners es regalaven a base de deute a llarg termini, ens va fer creure que vivíem en un món just i civilitzat, que érem ja europeus, després d’una era de calamitats en blanc i negre, d’autarquia franquista i assassinats sense justícia.

L’esplendorosa època del benestar, en què els pobres vam vendrela nostra esclavitud a base de contractes “basura”, a cops de targetes gold i platinium, contaminats per la febre dels pisos.

L’esplendorosa època de l’estat del benestar va ser un miratge pel poble, un engany d’una realitat fictícia en què per un moment vàrem pensar que érem tots rics, que la pobresa només restaria quieta en un passat.

L’esplendorosa època de l’estat del benestar va ser una manera d’adormir el poble, una manera de rentar-li el cervell i tatuar-li a la pell el consumisme, el conformisme i l’egoisme.

L’esplendorosa època de l’estat del benestar va ser una anada d’olla i ara que s’ha acabat la droga més dura de totes, el capital, ja no podem flipar, ja no podem gastar en coses insignificants, ja podem oblidar valorar el que no tenim, perquè sabem que no ho havíem tingut mai.

L’esplendorosa època del benestar només ha servit per veure que tot i les formes diferents en què es pot mostrar una cosa, la cosa sempre acaba sent la mateixa.

Havíem oblidat què érem i ara ens ho recorden: som pobres, sense veu, sense força. Números d’una estadística.

Per què no canviem les coses? Ara és el moment de prendre-hi consciència.

Amputació de somnis

Emprenyada amb el món, un cop més, amb l’ànima a terra. L’absurditat de l’entorn xoca frontalment amb la meva il·lusió de canviar el món. És aquesta la idea que dia a dia em persegueix, fruit del meu pensament inconformista i inquiet que cerca un nou ordre en què els éssers humans no siguin desiguals al mateix temps que la seva diferència sigui respectada.

L’avarícia és el tumor que podreix les relacions en el món. Si bé tinguéssim la vista a l’horitzó, podríem ser capaços de visualitzar que la riquesa pot ser repartida de manera igualitària per a tothom amb un compromís personal d’oferir la nostra força de treball, que avui dia malbaraten els avariciosos, privant a molts éssers humans de poder accedir al món laboral i per tant, de poder sobreviure.

 Aquest sistema no funciona des de sempre. Però un cop arribats a un punt en què l’esclavatge és camuflat en una mal anomenada cultura del benestar, aquells que hem tingut l’oportunitat de formar-nos i il·lustrar-nos, tenim la responsabilitat ineludible d’exercir el nostre pensament crític per a millorar la situació d’injustícia que regna al nostre planeta.

Per contra, aquesta formiga insignificant no acaba d’entendre la manca de resolució efectiva als problemes que tenim i que estan per venir. I és que en realitat, ens manca una visió global de la incapacitat d’aquest sistema, que ens empeny al desequilibri i a la inestabilitat dels mercats. No tenim mai cap garantia d’èxit, perquè en si el capitalisme és un fracàs, una ruleta russa que juga amb les vides humanes per mitjà de l’atzar. Estem atrapats.

I en nom de la democràcia, continuem errant en el camí. Els rucs poden decidir i deixen caure sobre tots nosaltres el gran pes de la ignorància, que porta conseqüències nefastes i ens indica una tendència que té la gran massa al masoquisme. La classe política, lluny d’exercir cap mena de moralitat ni valors humans universals, es dediquen a rentar cervells amb èxit. El sistema democràtic ens condemna a prioritzar el dret de vot de cada individu abans que el dret del benestar real per a tots els éssers humans, cosa que ens evoca a la ineficiència obligada d’una organització planetària orientada a una dictadura oligàrquica que usa sempre la dreta per a fer creure.

Sodomitzats globalment, en nom d’una democràcia al servei del capitalisme, només fem que seguir la corrent d’aquells que realment tenen el poder. El poder ens correspon a tots, així com la riquesa i la força de treball. Però lluny de posseir-los, només fem que regalar-los tot sent còmplices del salvatge capitalisme que deixa sense oportunitats a mil·lions de persones.

Aquest és el panorama que em desencanta i alhora m’emprenya, perquè no fem res. Només donem més eines, gràcies al nostre vot inútil, per a que els avariciosos ens esclavitzin més i ens empobreixin dia rere dia.

Després d’unes eleccions generals d’un estat que va a la deriva, és temps de reflexionar el que ha votat la majoria. Malauradament només veig que anem enrere menjant-nos sempre la mateixa merda. Fugim de les solucions tot emplastrant els forats d’aquest sistema que agonitza a costa dels més desafavorits. Paradoxalment, som els més desafavorits que hem decidit així, de manera democràtica. Tenim el que ens mereixem.

Sóc conscient que formo part d’una minoria i per tant, el que jo digui no va a missa i es perd en un atzucac. No per això deixaré de dir la meva, tot i que les meves paraules topin amb murs ben alts. Seran crits de desesperació amb l’esperança que algun dia els éssers humans preguem consciència de que un món millor és possible i no aquest infern al que ens tenen condemnats uns quants il·luminats. La meva veu no val res.

Una mirada a l’horitzó

Sempre comencem de nou, d’una manera o una altra. Els camins són infinits i, errem o no, sempre trobem solució. Aquest pretén ser un clam a la renaixença, una oda a l’optimisme, un crit a la llibertat individual, limitada per la col·lectiva. El nostre entorn ens fa més forts. La nostra fortalesa ens fa més tendres, la nostra tendresa ens fa viure una vida plena. Tant se valen els moments dolents, perquè sempre en vénen de bons i hem de saber aprofitar tots i cadascun d’ells. Algun dia ens entendrem, algun dia ho entendrem i llavors la nostra ànima jaurà en calma i tot s’haurà acabat. Fins aleshores no decaurem en l’intent, i seguirem cruspint-nos el temps, sense temps.

La filosofia del somni turquesa és sentir i fer sentir als demés. Res més.