Temps!

Tancà la porta darrere seu. Hi recolzà l’esquena i deixà anar un sospir amb el cap baix. Prova superada. El perill quedava atrapat a fora, més enllà d’aquella porta fosca.

Ella, sana i estàlvia, dins la seva cuirassa, començava a llepar-se les ferides, a guarir-se el mal de tantes caigudes en el salt d’obstacles, l’esport oficial de la vida.

Nua, es començà a vestir amb un barnús heretat de la iaia, un gorro de llana, unes sabatilles d’estar per casa i temps, molt de temps per a camuflar-se i passar per alt, aquell món tan baix i superficial.

Hivernaria sense cap pressa, rebregant l’estrès i llençant-lo a la paperera. Desinhibiria els rellotges i els deixaria sense hora. Clavaria la punta de ferro d’un rellotge de sol just al bell mig del cor del Sr. Temps.

I és que, com si es tractés d’un entrenador de bàsquet, demanaria temps i aturaria el partit durant un instant.

~ per somniturquesa a Desembre 10, 2012.