19. El fat tossut

La tossudesa del meu fat s’entesta a fer-me passar per les mateixes experiències una i una altra vegada. És com si li fes un pols al destí i ell, més fort que jo, sempre em guanya.

Sent un sac ple d’il·lusions i somnis, només posseeixo un núvol de fum que s’esvaeix ràpidament deslligant la corda que l’empresona. I és que la corda no és més que un joc de màgia amb trampa. Res per aquí, res per allà. I volta a començar.

I comptar cap enrere, i reiniciar de nou el zero, cada cop es fa més feixuc. Les forces van morint una a una, en cada cop de cor. Encara en tinc emmagatzemades, però la seva intensitat minva amb el pas del temps, dictat al compàs d’un rellotge que dóna les hores endarrerides. Ja faig tard. Potser vaig deixar passar el meu tren i ni me’n vaig assabentar.

I com una ànima en pena, rodolo en rotació i translació fent d’un floquet de neu, un allau que se’n duu tot el què troba al seu pas. I amb un rumb destructiu no trobo la meva calma interior, rere cada rebuig al meu cor. Un cor que suplica només estima i dolçor.