Viure per somriure

La porta estava entreoberta. Vaig dubtar entre obrir-la o tancar-la, entre entrar o  girar cua, entre avançar o retrocedir… Una campaneta de bronze penjava de la paret i encara em va fer dubtar-hi més. El dilema es barallava amb si mateix, no sabia si fer un truc anticipat a una entrada, si fer un avís d’una visita espontània, si fer un crit d’arribada esperant la benvinguda d’una rebuda presa per sorpresa o ben al contrari, si donar l’esquena per covardia, si rebobinar cap enrere les mateixes passes fetes, si cercar la petrificació de la meva figura en sal.

I en aquell punt precís, entremig de la indecisió, vaig caure a terra de genolls, sense voler lluitar més contra la gravetat,  clamant al cel sabent que no hi ha ni déu, acompanyada del dolor, molla pels plors, coberta per la por, molt més del que ningú mai no vol…  El meu esperit gemegava sense poder fer sortir cap paraula, un silenci forçós exterior i un soroll ple de crits distints dins el meu cos.

No sóc més que una contradicció, un sentiment salvatge amb un llibre a la mà, unes instruccions a seguir esclafades per l’amor, una moral informal que no està escrita enlloc, una mirada al passat que no mira cap endavant, un caminar cap enrere que avança a cada pas, una estona sense temps eterna de segons, una besada de dos llavis ardents que congelen l’instant mai no present, una pel·lícula sense final, un conte sense principi, un estel sense energia, una vida inerta.

I amb la gràcia que em fot tot això, esclato a rialles, em ric per les butxaques de les penes i, també, de les alegries. Tot és un bon motiu per eixamplar els llavis i que cada comissura acaroni les orelles, s’arronsi el nas i s’il·luminin els ulls al mateix temps que s’arquegen les celles.

Així que m’aixeco de terra, amb el cap ben alt i decidida faig sonar la campaneta. Espero un moment. No sento res. Ningú no obra pas la porta. Finalment, acabo marxant, amb el cap ben baix.. però amb un somriure d’orella a orella. Coses que passen… i em pregunto: ens cal rumiar tant?