Un vuit que omple el buit

El dia, més xulo que tots els altres, cau sempre en vuit.  Fou en un dia dels xulos, que les nostres llengües es varen conèixer i varen deixar la resta per mirar de sumar, sempre. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit… Aquest darrer el farem caure i el convertirem en etern. I és que el vuit amb pijama ajagut al sofà sempre tendeix a l’infinit positiu. I un cop al sofà, tanco els ulls i bussejo dins el somni que sempre vull sentir, ben endins, foradant cada tros de cor, cada racó d’ànima, desitjant que l’horitzó sempre sigui millorable.

Tinc la sensació que ens coneixem de sempre, que vàrem jugar de petits a fet i amagar, que vàrem créixer junts anant a l’escola, que ens vàrem fer un petó furtiu quan teníem deu anys, que d’adolescents vàrem sortir de festa, que vàrem fer junts la nostra primera cervesa a la tasca del poble, que vàrem celebrar pegats cada any els nostres aniversaris, un rere l’altre… Bé, m’he perdut tot això de tu, però no em penso perdre el que està per venir, tot el que ens espera, després d’haver creuat els nostres camins, per fi. Serem a partir del vuit un avui compartit.

Em tens al teu costat, allà on sento la tendresa, l’estima i el respecte; l’admiració, l’atracció i la comprensió; la companyia, el recolzament i el consol; la força, l’alegria i la il·lusió.

Amb tu, la vida s’omple del miratge del sentit i la justícia existencial. Res més lluny que la calma i la pau que em transmets. En realitat, només és puta sort. I per sort, ara la tinc, ara la tenim.