Buida

Poc a poc, buido el meu interior i el regalo arreu, a tothom. La ingenuïtat fa que trossets de mi s’escampin vulnerables a mans alienes i estranyes. La imprudència fa de mi una víctima en potència que arrisca sense mesura. I mentrestant, la meva ànima sobrevola els tèrbols núvols de l’interès d’aquest món, els meus genolls sagnen a cada bategada, a cada sotrac, a cada obstacle. La sang és la bandera del patiment que deixa enrere un rastre roig. Camino endavant, lentament, agafada de la mà al dolor. Les llàgrimes s’han quedat sense sal, sense vida, moren i reneixen, cauen a terra. No hi ha consol, les paraules no traspassen la cuirassa de la tortura. Tot rellisca cos avall, sense aturada. Els pensaments corren frenètics dins el forat cerebral, buit i ple al mateix temps. La por, estratega maquiabèl•lica, tanca de cop tots els finestrals i portes que vaig deixar obertes. Cerco un bon amagatall on jo pugui jeure i trobar la calma. Però no serveix de res, perquè les inseguretats són amb mi. Vull amagar-me del meu jo, però no deixo de perseguir-me. El meu cap dóna voltes com una sínia foragitada, volent refrescar les neurones, amb aigua freda, ben freda, que pugui congelar les meves idees.

La terra, el vent, el foc i l’aigua són els quatre elements màgics, que es fan i es desfan, que s’escampen i es contenen. I jo ara sóc aigua i nedo per les meves profunditats amb la meva mirada d’escames. Fa poc he estat foc, cremant la passió del moment, fent de l’infern un cel de color vermell. Però abans, havia estat vent perquè volava les alçades d’una ànima que es trobava fugint de les tempestes interminables. I molt abans, vaig ser terra, humil i servil a un destí cruel que m’havien disposat els deus i les deesses.

El cicle constant, rodó i amb moviment circular, ens torna a un inici ja començat abans, encetat. Les repeticions ens ajuden a no caure en el mateix forat, tot i que n’hi ha d’altres, sempre n’hi ha d’altres. Però renéixer cada dia és com besar la vida cada nit, just abans de marxar al llit, tot veient les estrelles que et recorden un futur que arribarà… una eternitat celestial.

Les oportunitats del somni són pluja que mullen l’esperit, que ens dóna força per fer el camí, tot i tenir la motxilla plena, les esquenes acaronant suaument el terra. Cal aturar-se de tant en tant, per carregar d’aire els pulmons neuronals, que l’experiència de vegades no és subtil ni guarda les formes. Entra com un vendaval que s’ho enduu tot i et deixa desorientada, sense rumb, buida.