A un costat

Jeia sola al costat d’un fanal, alimentant-se d’aquella llum consumida en aquella nit fosca sense estels, que havien fugit. El silenci era una llosa que li queia al damunt lentament, asfixiant-la en un patiment absurd que cercava un sentit perdut. Envoltada d’excuses mudes, els seus ulls tenien la mirada cansada. Decepció.

Rebutjava el consol i la pena, la companyia i la tendresa, l’estima i la preocupació, alienes. Amagada rere una màscara rabiüda, alçava un mur, sense portes ni finestres, entre la seva ànima i la resta. Feia temps que havia caigut el teló, l’espectacle s’havia quedat sense guió. La protagonista havia mort. I ressorgint de la misèria anímica, entenia que la seva supervivència egocèntrica només li servia per navegar a través de la seva pròpia sang. Un viatge obscur i segur, en ple equilibri. Desesperança.

No encaixava en cap etiqueta. Sense nom i sense número de sèrie, volia ser sense més, lluny dels judicis paral·lels, lluny dels voyeurs anònims, lluny de cap focus d’atenció. Tornant endavant, havia arribat enrere, assaborint la recança d’una vida perfecta, amb reencarnacions infinites. Nostàlgia.

Atrapava a cada moment pensaments inexistents, penjats d’un sostre eteri que es movia sense rumb, sense cap punt de referència, sense cap ubicació certa. Perdició.

Plorava sense llàgrimes sobre un mapa d’emocions giravoltades, contradictòries, viscerals. Les paraules ofegades fruit de les obligacions de la galeria, de la pressió de l’entorn, l’oprimien dins una garjola amb barrots invisibles. Esclavitud.

No demanava perquè res volia. I rebia més del que mereixia. El món era generós i li regalava un munt d’insatisfaccions, de serveis anímics imprescindibles, de pressions estúpides. Insolidaritat.

Jeia sola al costat d’un fanal, alimentant-se d’aquella llum consumida en aquella nit fosca sense estels, que havien fugit.