12. El gat negre d’ulls verds

Estava en guerra amb l’entorn, o almenys això es pensava. Se sentia atacada per les paraules alienes i els actes dels demés eren percebuts com quelcom invasiu i fins i tot agressiu. No se n’adonava que la seva actitud era superlativament defensiva. Víctima d’un subjectivisme aclaparador assenyalava amb el dit en altres direccions oposades a la correcta. Perquè en realitat la causa de tots els seus mals eren la inseguretat en si mateixa, una vulnerabilitat excessiva i una hipersensibilitat que el feia patir. Un estat que no l’ajudava a gestionar les seves emocions, caòtiques i contradictòries.

Amb el comandament a distància, va aturar el temps. Una pausa necessària per poder veure la realitat nua d’impressions i de pors. S’agità sobre un llit ple de segons aturats, que l’acotxaven en una tranquil·litat feta d’un parèntesi temporal. Prengué de la seva motxilla, que estava a terra, una kit-kat i se’l cruspí com si mai abans hagués menjat.

Afamada per trobar la calma, els seus pensaments es congelaren. Les idees noves i velles començaren a perdre el sentit de ser. La seva ment es convertí en un full en blanc, que verge pretenia tornar a començar, construint una nova actitud davant aquell món que la seva mirada havia enfosquit amb el pessimisme.

Trucaren a la porta. Obrí i veié un somriure tendre, una mà amiga i uns mots dolços que aprofundiren en la seva ànima mal ferida. Era un gat negre que es refregava entre les seves cames, tot entonant un ronc de felicitat. La cua altiva i decidida apareixia com una radar vertical que inspeccionava tota la sala. Aquell gat negre començà a llepar les seves ferides. I aquell full en blanc s’emplenà amb una nova història, un nou començament, una nova oportunitat, una nova mirada a l’horitzó.

I a partir d’aquell nou estat, en què la foscor s’havia il·luminat per la llum d’aquells dos ulls de gat, verds i increïblement grans, va poder relativitzar tot el què anteriorment maximitzava. Hipnotitzada, s’adonà que tot no era tan important. Que a la vida estava feta de moments positius i de no tan positius, que es podien millorar.

Mirà per la finestra i es topà de cop amb la nit. Demanà un desig a l’estrella que brillava amb més força dins aquell cel tan negre. Esperà deu segons, activant el temps enrere. Es posà davant del mirall que hi havia penjat a la pared, al costat de la finestra. I pogué comprovar que el seu desig s’havia fet realitat. S’havia convertit en una gata maula i havia adquirit la capacitat de poder veure a les fosques, com un gat més.