BARREJA – Daniel Ferrer i Esteban

Pròleg

Han passat tres anys des de que en Daniel es va decidir a enviar un recull de poemes a una sola editorial. Fins aleshores mai no havia publicat res i amb un parell de setmanes, bingo, tenia resposta afirmativa de la publicació. Fou bufar i fer ampolles, res més senzill.

En aquell temps, jo encara no el coneixia i el fet de parlar-vos ara d’aquest llibre, em fa tenir la sensació de pujar a una màquina del temps i endinsar-me en un passat que no em pertany però que sembla que conegui de tota la vida. Després d’un any de treballar poèticament plegats i de llegir molt Daniel, és per mi un plaer poder fer el pròleg de la seva primera obra literària per omplir el buit de l’absència de pròleg en la seva primera edició.

Entretant, ha publicat sis llibres més fent palesa una producció literària que s’apropa a la velocitat de la llum. La seva tendresa barrejada amb un inconformisme peculiar mai no deixa indiferent a l’ànima lectora. Els seus versos són un nou foc rogent, fill de la passió que emana cada porus de la seva pell. Si pogués definir a en Daniel i a la seva poesia amb una sola paraula, escolliria emoció.

Quan el vaig conèixer, em va parlar de la màgia. Jo, escèptica, l’escoltava fins que un dia vaig entendre que ell és el mag de les paraules del teatre, aquelles que t’arriben a l’ànima, que t’emocionen. Transmet felicitat i dolor, transmet ràbia i complaença, transmet tot el que sent el seu cor Diabulus – Àngelus, sense guiar-se per la política correcta.  No envà, les seves paraules sempre tenen acollida.

La seva manera d’escriure, cercant una melodia en els versos per a que cada estrofa sigui una cançó, fa que la seva sonoritat sigui melosa i les paraules restin enllaçades per la semblança o la inversió. Són regles del seu joc a l’hora de versar que es tornen en manies d’identitat que distingeix el seu art de la resta.

Cada poema et duu per la carretera profunda de l’essència del sentiment de llibertat que proclama quan hem escapat de totes les presons i vas per la muntanya, ens aireja la càrrega existencial sense envejar l’home més feliç del món. I això és amor humit, no en volia un altre. Les muses han passat de llarg.

I si bé ens diu que la paciència no és esperar, jo puc dir que espero impacient, en silenci absolut, que us capbusseu amb mi com una sirena en el laberint de les emocions barrejades. Ara les paraules tenen el torn.

No vull demostrar (Ja despertats), apropa’t al final.

I després d’avançar-vos engrunes d’aquest recull de poemes, us convido a gaudir d’allò que no pretén més que emocionar-vos.

Carolina Ibac Verdaguer

9 de setembre del 2010