Directe a l’esquena

Què importen els colors de les roques?
I els seus orígens, amagats o no, a les bandes?
i el seu naixement mort, inert?
i els cossos petrificats a les palmes?

I la sang que taca les taques…
que ataca la por a morir,
que ataca la vida en calma,
que taca tot fins a florir
una llegenda i una rosa,
un drac i una donzella,
un Sant Jordi que no era sant,
sinó un assassí d’animals.

Prenc un bany de sal
per netejar el meu cos de sang,
brut del què ha vist i viscut,
culpable per pertànyer al gènere humà.

Som tots assassins,
com deia aquell poeta
que criticava la covardia
que disparava mots
i rebia punyalades,
a l’esquena.

d
i
r
e
c
t
e

Gràcies per no perdre el coneixement,
jo el mantinc amb mi també.
La consciència és una fera en extinció
i el pensament li dóna la raó.