Sense pressa
Tanco les portes a les presses. Respiro fons i buido els meus pulmons de pensaments eteris. Veig una llum, allà al fons. Diuen que la línia on hi jeu s’anomena horitzó.
Camino cap endins i avanço molt més. Sento la fermesa de les meves passes en les conseqüències. Recullo fruits, un petit tresor caigut del cel i nascut de la terra. I amb els peus sobre aquesta, trobo aquell sentit efímer i transparent, que si bé és sincer, alhora passa desapercebut. Com si el senyor invisible del temps comptés les hores lentament, a contracorrent, al revés.
I només em queda dir un gràcies al meu jo, al meu cervell, a aquell petit egoisme que em fa possible poder veure el meu camí, sense menystenir els dels altres, però sí diferenciant-lo.
Contenta de progressar adequadament segons les expectatives marcades per una mateixa.
SOMNI TURQUESA 
la foto diu molt, i t’expresses tant clarament que està et puc sentir. ser auto-concscient del moment fa que et sentir més viu.
🙂
Una reflexió subjectiva i quasi humana! Un bon somni!
La foto és una bona expressió visual del comentari…Un plaer tancar les portes a les presses i mirar l’horitzó!
M’agrada això “d’un petit tresor caigut del cel i nascut a la terra”.
Una molt bona reflexió.