34. L’ocell sense ales

De vegades la natura et recorda que ets un animal, quan una femella veu un mascle, i sense cap raó queda enganxada a aquella visió. Visió que justifica per mitjà de l’enamorament i que la duu a inventar virtuts que potser no existeixen, per manca de la coneixença del mascle. I vet aquí, que tot es converteix en un somni que s’allunya de la realitat. I quan poc a poc va despullant la realitat, comença el patiment. La seva ment, o cor, o esperit, o ànima, o potser les hormones en si mateixes s’entesten a justificar tots els defectes, totes les mostres de menyspreu. I llavors tot és perdonable. Es converteix en una dona que només cerca estimació d’un home que no existeix realment. La idealització de l’amor és l’addicció a estimar sense mesura, amb una intensitat que cega a qualsevol.

Ales de llet, en realitat són ales de fum. Són aquelles ales que en realitat no varen arribar a sortir, perquè les ales que li foren amputades eren les definitives. Un ocell que ja havia volat i que havia caigut a terra, ferit de guerra. I ara, com si anés amb una cadira de rodes, aquell ocell només podia caminar, només es permetia caminar, només volia caminar.

La dona que volia veure volar a aquell ocell i que pensava que el podria salvar dels seus traumes, que podria alleugerar la motxilla tan pesada que carregava a les espatlles d’aquell ocell, no va entendre que en realitat, ella no era ningú. No era cap heroïna, sinó una víctima d’un corb que s’alimenta de les sobres d’animals morts.

Però, ella estava viva. Tenia ferides al cor però les seves ales estaven intactes. Ningú les va mai poder amputar i amb resignació deixà de banda l’ocell sense ales, un corb que quan va conèixer el va qualificar d’àngel.

Ara ella alçava el vol, en solitari, cap a aquell horitzó que s’endevinava en el futur. Un futur en què no renunciaria a l’amor, però tampoc al patiment. Val la pena gaudir instants meravellosos a canvi de passar unes vacances a l’infern.

I així va ser, baixà a l’infern, desplegà aquelles ales majestuoses, blanques i pures i sobrevolà aquelles ànimes perdudes, tot convertint-les en punts menuts amb l’alçada del seu vol.

Sóc dona, i valoro tot el què m’aporta, ja sigui bo ja sigui dolent.