38. Energia i somriure inesgotables

Recordo quan era petita, amb aquella energia i somriure inesgotables. La meva filosofia era que tot era possible i pensava que era algú important en la vida.

Amb els anys, te n’adones que no vols ser princesa, ni creus en prínceps blaus, ni tampoc penses que tot és possible, més aviat et tornes un pessimista -diuen que és un optimista amb experiència-.

I és que a les esquenes acumules penes, decepcions, apunyalades, errors irreversibles i has de continuar amb aquell pes seguint el camí de la vida. La teva personalitat es resisteix a canviar, vols continuar sent aquella nena plena de vida. Però l’entorn és complicat i et complica l’existència.

Aprens, doncs, pas a pas, a ser fidel a tu mateixa, però alhora a valorar, a extreure aquelles pepites d’or que hi ha amagades en aquell riu ple de fang.

I aquests petits tresors els trobes primer dins teu, dins la teva ànima, que sense perdre la il·lusió per una mateixa, t’empeny a cercar moments de felicitat.

També trobes, en les amistats i en la família, aquell tresor pesant que et fa sentir valorada i estimada. I quan caus a terra, sempre hi ha mans que t’aixequen.

Però el millor tresor que tinc és la meva filla, aquella petita persona que m’enganxa a la meva infantesa, a la meva essència i d’alguna manera recupero aquella energia i aquell somriure inesgotables.