9. Quinze minuts

Estava estirant les estones, hora rere hora, tota sola. No tenia cap necessitat, tan sols romandre en aquella postura horitzontal que la dirigia badallant cap a una son incontrolable. Es mantenia ferma en obrir els ulls, encara no volia dormir. Volia assaborir un tast d’ella mateixa.

La soledat era un descans de soroll i presses. En aquells moments se sentia propietària del seu temps, lliure de lligams i de compromisos. I enroscada en aquell dolce far niente gaudia de la desídia i de l’avorriment.

El silenci l’embolcallava de petites engrunes de calma. Els instants muts agraïen a aquell gat negre que els hi hagués robat la llengua. I muda, contagiava el seu entorn d’un silenci fet d’ecos infinits.

I en aquella plàcida tranquil·litat, li aparegué un angelet caigut del cel cantant aquella cançó “Quinze són quinze, quinze quinze quinze. Quinze són quinze, quinze quinze són”. I com si fos el conill de l’Alícia en el país de les meravelles, es prengué un cafè amb ella, tot mirant el rellotge perquè tenia pressa. Quinze minuts, només quinze minuts, que trencaren el silenci en forma de sorpresa, que ompliren la soledat de companyia, que feren brillar aquell bocí de temps amb una intensitat extrema.

Però quan ell marxà, ella no féu com l’Alícia, no li anà al darrere. Era temps de seguir gaudint d’aquella soledat que no tothom sabia valorar. Aquell moment íntim amb un mateix, aquella comunió entre pensament, ànima i cor, que rep el nom de calma interna.

Agraí al cel, que estava a sota terra, aquells quinze minuts. I s’agraí a si mateixa de poder gaudir també de la resta de temps, amb un rellotge buit de sorra. Sense pensar en res més que estirar les hores sense fer absolutament res.