7. Les ales amputades

angel caigut

L’angelet havia volat alt, havia pogut veure la immensitat del món en miniatura. Havia saludat molts cops la felicitat amb una encaixada de mans. Però un dia, com podia haver estat un altre, va compartir el seu vol amb un àngel caigut. Aquest últim, maquiavèl·licament, amagava una ànima venuda al diable. I amb la capacitat de les serps, rodejà amb el seu cos llargarut el pobre angelet, fins que deixà de respirar i caigué a terra. Un cop a terra, veié com les seves ales ja no hi eren. L’àngel caigut les hi havia amputades. Amb un cop sec i brut. L’angelet no podia volar i arrossegant-se com un cuc, s’endinsà en la profunditat de la terra. Les seves llàgrimes deixaven un rastre com les babes dels cargols i la seva ferida deixava enrere un camí ple de sang.

En el camí subterrani, es trobà amb una nina a qui li havien amputat el somriure. Trists ambdós i amb una mateixa pena, emprengueren un camí de companyia i consol. Aquest camí era fet de petits instants aleatoris, retrobades de tant en tant, en què la necessitat de guarir les seves ferides per un mateix, els separava per a refer-se i poder sortir endavant.

Poc a poc, a l’angelet li començaren a sortir noves ales. Resulta que les altres eren de llet, una innocència perduda. La nina, per la seva banda, començà a somriure discretament. No se sap què va passar després. Tot just era un principi per poder emprendre algun dia el vol i dibuixar somriures en forma de rialles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: