6. El graller a ralentí

Aquell graller que s’amagava rere les cortines tocava lentament el seu instrument, amplificant de tant en tant els sons gràcies a l’inxa. Entre l’agudesa i la gravetat, les notes anaven saltant al pas dels gegants, que ballaven en espiral. La melodia sonava a cau d’orella quan de cop i volta feia explotar el silenci, com si hagués reviscolat per art de màgia. Res per aquí. Res per allà. I la llauna de coca-cola buida i rebregada es convertia en una de nova, per encetar i plena. “Pura ciència, res de màgia” deia el graller.

I a ralentí seguia tocant aquella melodia que hipnotitzava la sirena, tan sols pel gust de portar la contrària a les històries gregues. I amagat rere les cortines, cercava aquell protagonisme de la sorpresa, davant la rutina indiferent. El vent sortia pels forats sigilosament, amb els peus fets de plom i amb aquella sensació de por cap a l’exterior. Però de tant en tant, tronava una nota amb força, la del sol i tot es feia llum i color. Aquell era l’instant en què el gràfic d’emocions arribava al punt més alt.

Poc a poc, tornava a perdre força fins que la gralla emmudia. I és quan la sirena despertava i s’adonava que havia viscut un somni. Aquell tresor el conservaria en el cervell, en forma de record. I començaria a nedar a ralentí, sense pressa, sense cap mena de destí. Només gaudir.