5. Excavant el seu túnel

Havia estat dins un túnel, cec i profund, gebrat i humit, ple d’estalactites i estalagmites, que havia d’esquivar a les palpentes.  I després de molt temps excavant en la profunditat de la terra, per fi n’havia pogut sortir. I de cop i volta, un dia, deixava enrere aquell underground que l’havia dut a tenir una vida de cuc.

I obrí els ulls. Enlluernada per la potència desmesurada de la llum, seguí cega, perquè aquest cop el patiment la féu tancar els ulls de cop. Seguia sense veure res. Sentia el dolor d’aquella energia lumínica que la foradava per dins.

Ara el gran dilema era tornar enrere o endavant, tornar a entrar de nou el túnel i seguir excavant o amb paciència, lentament, anar obrint els ulls i adaptant-se a la claror. Però no tingué forces, i covard s’endinsà de nou al túnel. Seguiria excavant el seu túnel, sense cercar la sortida.

La foscor era el seu hàbitat natural i la llum, ple de colors, la confonia.