40. Ales de plom

Amb la cara mirant cap amunt, guaitava el cel ennuvolat. Estava pintat per un gran ventall de grisos i s’entreveia que potser en qualsevol moment arrancaria a ploure. I així fou. Començaren a ploure llàgrimes del cel que mullaren amb delicadesa el seu rostre pàl·lid.

Els ocells no volen quan plou perquè troben raser sobre les branques dels arbres. Ella baixà quaranta-cinc graus la cara i mirà al seu voltant. Tot era un desert, però sense dunes ni sorra. Cap arbre a la vista, cap raser on protegir-se.

S’ajupí a terra, es cobrí amb les seves ales de plom i deixà passar el temps fins que el cel deixés de plorar. Un cop tota xopa, i amb la intrusió del fred als seus ossos, la pluja aturà els segons i és quan ella es va alçar i començà a caminar sense rumb. Les ales xopes, pesaven com aquella motxilla que molts carreguem amb problemes del passat, sense solucionar, i projectant-se en un futur en forma de conseqüències.

De sobte, aparegué un angelet caigut del cel. Les seves ales eren minúscules i no estaven molles. Podia volar però com aquells petits ocellets que emprenent el vol fent saltirons minúsculs. Ella se’l mirava incrèdula. Què era aquell ésser estrany? Segons la bíblia només hi ha un àngel caigut del cel i és el dimoni. Però es resistia a pensar que aquell angelet amb cara indefensa i ales de llet fos la imatge de la maldat del món. Més aviat pensà que era un cadell d’àngel. Es confià i emprengueren un camí junts, ella caminant amb calma, ell fent saltirons. Fins que arribaren a un tros del no-res i de cop i volta l’angelet desaparegué. La deixà tirada encara més lluny de la civilització. Però tant li era. Tenia forces suficients com per poder emprendre sola el camí, estengué les seves ales de plom, ja seques pel sol, que havia deixat d’amagar-se, i alçà el seu vol cap el país del seu propi jo.