4. Sense pressa

Estava desencantada de tot quan es topà amb la seva mirada. Les seves paraules tristes amagaven el desig d’avançar i trobar-se. Ella se l’escoltava i entreveia la necessitat de compartir el seu dolor amb algú. Ella escoltava, escoltava, escoltava…

Les seves paraules tristes plenes de profunditat i sinceritat la transportaven amb el motor de l’empatia cap a la seva ànima. Es va impregnar del seu patiment i el va reconèixer com a seu, perquè ella també el patia.

Una guspira de llum la va fer veure l’esperança cara a cara i la mirà als ulls fixament, sense apartar-li la mirada. De cop i volta un llumí encengué la il·lusió i pensà que havia tingut un cop de sort.

Però la sort és fugissera i la il·lusió s’apagà a la mateixa velocitat que s’encengué. La por al patiment li va fer alçar una bandera blanca. La velocitat li va creà vertigen i posant la clau en el contacte, aturà la màquina del sentiment. Aparegué el sentit comú sentenciant lentitud. El cervell ara duia les regnes, i sabia que les cases no es comencen per les teulades. El seu cor ple de teules només aspirava a una rapidesa estèril i ineficient. En canvi el seu cervell va poder veure que hi podia haver un futur, però el present era el què realment importava. Oblidà el futur, perquè no existia. Almenys encara.

I decidí viure el present, sense imaginar res. Gaudint dels cincs sentits, emmudint el sisè. Era moment de l’instant, no pas de l’eternitat.