39. Ja li has dit

Autor:  Daniel Ferrer i Esteban

13 de setembre del 2009

Has fet el pas,
ara tot és comiat.

Després de tancar-te
has fet el cor fort, valent.

Anaves cap allà on despullaven
Savis llavis, el llevat i la saliva.

Ja li has dit i no et caldrà patir,
semblava impossible i ara arriba.

Arriba endins la riba que sospira,
Entre cada sot, somnies, incessant.

Cesses les empentes, cedeixes el vel,
Pel nou dol de les dones més soles.

Per la soledat has cercat companyia,
Pel teu cos has volgut un nou dia.

Ha arribat l’hora d’ésser suprem,
Se supeditar les teves mancances.

Ja no ets titella, ara ets títol profund,
Ets la saviesa mai prou assolida.

Ets soldadura dura de plata antiga,
Ets el sol penetrant de foc intens.

Foc viu, encens del temps,
Temperatura diürna, espurna.

Ets aquell lleu batec d’ales,
També eres les seves onades.

El temps s’ha endut tota la fura,
Les seves paraules ja no són mudes.

A les aules antigues s’esguarda el record,
Entre el seu cor i el teu ara només hi ha silenci.

I sé que ets una imatge trencada d’història certa,
Ets la bellesa dels dies, el teu somni ja desperta

Ja li has dit i ara mateix ja no caldrà dir res més,
Ara ets lliure d’emprendre nous horitzons com camins.

Endins la mina el miner no és estranger si no ho mira,
Per això les ànsies del temps han assolit sols d’or a l’espai.

Espais espacials de circumstàncies i circumferències lunars
Han despertat tot un seguit de coneixences esteses a les finestres.

Anaves allà on anaven les places conquerides i arrodonides
Mentre s’agenollaven entre gens geriàtrics, germinats, minats.

Minaren les ànsies esperits adormits i arrupits, de nit, dins el pit,
Esperits ferits que diuen allò que tu mai no dius, diràs, abans de res.

Ser raser de la teva història passada, del teu record assolit
És l’instant on l’indret creix i neix per a trobar-nos.

Despullen les polsegoses goles de la terra bruta
El sou mai prou net de la veritat encadenada.

I si li vas dir tot allò que pensaves,
Si vas emprendre l’últim vol,
El darrer estel dins la plaça,
Potser ara és hora d’arribar-hi.

Perquè la imaginació va ser creada,
Entre cercles cerimoniosos viciosos.

Entre el victoriós crit de la nit i el ciri,
Concís, precís, que il·luminava cada camí.

Vaig sorgir, vaig sorgir d’aquí per dir-t’ho així,
No sé qui és ella ni que pretén, però jo et sento.

Sí, et sento i sé que tu formaves part d’ella, i ja no,
Ara tot això que veiem són vies obertes cap un cel de demà.

Cel de demà que esguardes amb el zel d’una mirada nova,
Carregada d’esperes que ara ja despertes, oberts cor i ment.

“Encendré, encendré el ser per deixar tota la cendra molla”
Intueixo les teves paraules com si et conegués de tota la certesa.

De descobrir camins de mirades estranyes entre mines marines,
D’aquelles que somnies mentre et dic que ja li has dit, tot queda així.

Perquè de vegades podem dir les coses sense saber del cert que diem,
I potser ens cal que ens diguin que em dit per saber-ho pair.

I ja no patiràs més, ja no seràs mai aquella ombra,
Ja ho has dit, la decisió tant sols és teva.