37. Trastejant-te

Porto rere meu un camí de traumes, uns records de felicitat morts, una vida que vull que m’ompli però en realitat només em conformo i faig veure que sóc feliç.

Porto rere meu un fantasma que s’anomena inseguretat i em persegueix i em condemna a ser un egocèntric sense escrúpols, sense empatia, mirant sempre el meu melic, sense més.

I aquest egocentrisme, em provoca ser un home egoista, manipulador per aconseguir les meves fites, sempre amb les neurones treballant per tal de no perdre allò que no m’interessa del tot.

I quan et vaig conèixer, amb aquella energia, amb aquell somriure net, amb aquelles ganes d’ajudar-me, amb aquella espontaneïtat i transparència, amb aquell cos que era un bombonet i que vaig acabar anomenant nina, vaig pensar que tenies tot allò que jo no tenia.

I el meu egocentrisme s’aferrà a la meva ment. Em vaig sentir petit i la meva inseguretat encara es va agreujar. Que si sí, que si no… I et vaig començar a trastejar segons la meva conveniència, trastejar-te per tal d’apagar la teva llum i així poder lluir la meva.

La dominació, el control, la por de la situació feren que patissis fora de mida. I, refugiant-me en paraules repetides, en silencis feridors, en menyspreus humiliants, en una cuirassa de mentida, vaig aconseguir tenir-te allà on volia:

Just a sota meu.