36. L’ésser ambigu

N’hi ha que tenen una ambigüitat que a l’hora de comunicar-se, ofereixen diferents sentits a les paraules, enredant el missatge despullant-lo de claredat i camuflant-lo en un cau fosc i tenebrós.

Un missatge quan admet diferents interpretacions, fent ballar el cap del què el rep, ocasiona una despesa de temps innecessària i una comunicació inexistent. L’ésser ambigu sembla que vulgui amargar-se l’as a la màniga, que s’amagui de les seves intencions vertaderes i que d’alguna manera jugui amb avantatge amb aquells que li són transparents i directes en la comunicació.

L’amistat no admet ambigüitat. L’amistat només entén d’empatia, sinceritat, lleialtat i bons valors i no accepta, per contra, l’opacitat, la mentida, la manipulació, l’interès amagat, les intencions de mala fe, l’enveja, ni els valors corruptes.

Per l’ésser ambigu, mostrar totes les seves cartes és un signe de feblesa i d’inseguretat. Però per altra banda, també pot ser un signe de voler manipular, fent de les seves paraules obscures una tortura.

Però fins i tot, quan l’ésser ambigu utilitza el silenci com a forma de menyspreu, l’amistat no té cabuda. El silenci és el seu cau opac, en què no hi ha res clar. Tot queda en suspens, fent que l’altre quedi a l’espera. Com quan et posen a l’espera en una conversa telefònica i et van repetint la mateixa cançoneta, el mateix missatge. Com quan estàs a la sala d’espera del metge, et trobes malament i els segons passen molt lentament i no acaben de cridar el teu nom.

L’ambigüitat acaba matant qualsevol amistat vertadera.