33. Sense raó

Es desfogava sempre a través de les paraules teclejades. Posava en ordre la seva ment. Però en aquella ocasió, li era molt difícil trobar la manera de començar a escriure per desfogar-se. I segurament la raó era perquè no tenia raó, havia actuat sense raó i el sentiment de culpabilitat no la deixava respirar. Se sentia egoista, se sentia mala persona, se sentia que havia actuat amb mala fe i això la torturava. Com podia haver estat allò que ella mateixa odiava?

Es mirà al mirall, amb timidesa, i s’avergonyí d’ella mateixa. Veia el seu rostre fosc, com si estigués intoxicada de l’egoisme, com si hagués pressionat a una altra persona per a sotmetre-la. I aquella persona, bona en essència, no s’ho mereixia.

El mot “t’estimo” era l’incitador de la seva ceguesa en els seus actes. Un mot que no es diu, se sent. I sabia que ell ho sentia però ella no en tenia prou en saber-ho. Havia de pressionar, havia de sortir-se amb la seva, havia de dominar. I no era just. Era una actitud immadura i de nena mimada. Una pataleta en tota regla.

I ara la seva ment la torturava, perquè era conscient que no tenia cap excusa per haver actuat així. I tot i la seva actitud reprovable, ell la perdonà. Miraculosament, la perdonà sense rancor i amb la dolçor d’uns ulls que imploraven tranquil·litat, que imploraven equilibri, que imploraven poder respirar, que imploraven el seu espai. Un espai que en realitat tots necessitem com individus.

Li regalà una abraçada plena de tendresa i estimació, tot i que ella no se la mereixia. Li digué unes paraules tranquil·litzadores, reconfortants, plenes de bondat. I ella ho agraí de manera que el sac de culpabilitat ja no l’ofegava tant.

I s’acomiadaren amb un ja es veurà i un segell de dos llavis, que ella s’endugué com un regal.