32. Jo, la meva millor amiga

força

Trobà a la seva amiga de genolls a terra, amb les seves mans que cobrien el rostre. Estava plorant, plorant en silenci. Intentà aixecar-la però tot fou en va. Es negava a alçar-se, es negava a parlar, es negava a rebre cap mena d’ajuda.

No podia pas permetre que la seva amiga estigués sense consol, sense rumb, amb una tristesa que ella desconeixia, doncs el mutisme no li donava cap pista.

I amb un rampell de mala llet, l’alçà a la força, li digué tot agafant la seva cara, que s’acabaren els plors, li digué que l’auto-compassió era derrotisme, li digué que convertís aquelles llàgrimes amb bombolles de colors, li digué que la força no la trobaria pas fora, que la duia amputada a dins i no la deixava treure. El món és teu, si el vols.

La seva amiga se la mirà. Tenia els ulls inflats i el nas ple de mocs que queien amb la força de la gravetat. Ara sabia que se l’escoltava i seguí dient-li que per res del món es podia permetre enfonsar-se, que per res del món havia de perdre de vista l’horitzó, que per res del món havia de deixar-se perdre.

Parlar era fàcil, però aquella força seva que li tatuà a la mirada de la seva amiga, va fer que somrigués, que veiés un altre punt de vista a través del prisma de les seves llàgrimes. S’eixugà llàgrimes i mocs amb la màniga i digué, i es digué: Tens raó, tinc raó.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: