30. El serpent amb dos cors

Caminaven per dues rectes secants. Estaven lluny l’un de l’altre, tot i que la distància física i emocional no era tant. Aquesta llunyania pretenia entendre el significat dels estels del cel. Ajaguts a terra, al mateix temps, miraven la lluna, una mateixa lluna vista des de diferents angles.

Ella sentia i pensava. Ell pensava i sentia. I aquesta dualitat els endinsava en un mar de pors. Massa pes portaven tots dos a l’esquena. Massa decepcions. Massa complicacions. El retrobament amb un mateix era el què anhelaven, aquell retrobament que els permetés viure la vida de la manera més senzilla possible, controlant l’entorn, cadascú a la seva manera.

Ella estava reconstruint-se. Ell també. I si estaven junts, havien d’estar segurs que seria per construir plegats. Per això havien construït un mur entre tots dos anomenat temps. Aquell temps en què reflexiones, però alhora enyores. Aquell temps, en què gaudeixes sol o amb altres companyies, però que el teu pensament sempre està a un altre lloc.

Però les rectes secants sempre acaben coincidint en un punt, formant dues semirectes. I a partir d’aquell punt les dues semirectes es convertirien en una sola recta. Una recta en que el camí fos planer i segur, les passes fermes i compassades. Un viatge tranquil cap a una nova etapa d’estabilitat i amor. Un camí en secret, amb les aturades adients, per no perdre la identitat cap dels dos. Un camí de respecte, tolerància, confiança i estimació.

La vista panoràmica de les dues semirectes secants en un punt del que partiria una altra semirecta, dibuixava el perfil d’un serpent. El cap seria el temps de reflexió i la llengua seria el camí a seguir junts, agafats del cor. I la poma…. ai, la poma! Seria el desig que hi ha entre els dos.