29. Escac i mat

Arribava el tren, arribava el moment d’emprendre un nou viatge.

Estava nerviosa com si es tractés d’una primera cita. L’esperava neguitosa, sense saber com hauria d’actuar. Però tenia molt clar que aquella trobada no era cap cita, sinó el començament d’una amistat pura. Tot i que se l’estimava, tot i que quan pensava en ell, el desitjava, el seu cervell sabia molt bé que no li convenia fer cap moviment en fals. Havia de centrar la seva òptica en ella mateixa, en el seu benestar, en la seva independència emocional.

Aquell moment era una prova, tenia por que sortís malament i que l’atracció física i les ganes d’estar amb ell, dominessin el seu cervell. Però aquesta por la feia mantenir-se alerta al perill i posar en mecanisme de defensa qualsevol feblesa que des del cor pogués emergir.

Tenia tot el temps del món, l’ara no era el què importava. Importava tot el que havia projectat en un futur i que girava al voltant de l’eix del seu propi jo, oblidat tants anys en una calaixera d’un moble vell i corcat. No es podia permetre pas el luxe de seguir atrapada allà durant tota la seva vida. Havia de ser forta, mirar-lo als ulls i pensar: aquí estic jo.

Els minuts comptaven enrere i aviat sonaria el timbre de casa seva. Seria aquell instant, just aquell instant en què començaria la lluita per superar els seus propis errors del passat, les seves pròpies febleses, el seu dimoni interior que la duia a la infelicitat. Un bocinet no és res. Només una molla que t’alimenta la solitud. I abraçant aquella solitud amb la seva pròpia companyia començà una partida d’escacs.

Sortí del seu cos i es mirà com escrivia aquestes línies i decidí no entrar més al seu cos fins que el perill ja no fos a prop. Ho havia de fer per ella, ho havia de fer per ell. Perquè tant ell com ella estaven en el mateix punt. Un punt que deixava enrere tot el què havien viscut junts.

Sonà el timbre i obrí. Es va quedar en blanc i al veure’l no gosà mirar-lo als ulls més d’uns segons. El convidà a seure al sofà. A la tauleta del menjador hi havia un tauler d’escacs amb totes les fitxes col·locades. No parlaren gaire i es posaren a jugar. El silenci la protegí. No se’l mirava i el seu cervell es concentrava en aquella partida que omplia el temps.

Però tímidament, mentre ell pensava i pensava quina estratègia fer i quina fitxa moure, ella alçà la mirada i sense atrevir-se a mirar el seu rostre, veié els seus braços, aquells braços que semblaven columnes salomòniques li feren recórrer un calfred per tot el cos. S’aixecà i començà de nou a escriure.