27. Els cinc dits

Caminava perdut, sense rumb, amb un nerviosisme que li provocava un constant moviment cap a enlloc. Cercava la tranquil·litat, i quant més hi pensava, més s’allunyava. Hi havia dies de tot. Alguns la seva ment li donava una treva, i l’esperança apareixia en forma de llum. Altres, a sota terra, es desesperava i pensava que mai trobaria la calma.

Li varen dir que s’havia quedat sense dits. Un dit era ell mateix i la seva soledat. El fet de poder gaudir d’aquella essència que el feia únic i de la que fugia. Havia d’enfrontar-se al mirall i somriure. Un altre dit, era la vida social. S’havia tancat en aquell búnquer de la soledat, que l’empresonava en un indret buit, perquè el primer dit l’havia perdut. Sense dos dits, hi havia un tercer. Aquell que el permetia dur una rutina, com qualsevol ésser humà. Dormir i fer les mínimes obligacions per tenir una estabilitat en el seu interior i el seu entorn més immediat. Aquest dit estava regenerant-se lentament. El quart dit era la diversitat. Havia centrat la seva vida en un sol submón, que l’havia atrapat i al quedar-se sense, sentia com si li haguessin robat la seva pròpia vida. I el cinquè dit, el polze, aquell dit que compensa tots els altres. Era el dit de l’amor, el dit de la complicitat, el dit de la companyia, el dit de la lleialtat. I aquell dit l’esperava, en forma de petons, en forma de tendresa, en forma de preocupació, en forma d’estar omnipresent sense la necessitat de veure’l. Però ell no podia agafar-se al polze, perquè encara li mancaven la resta de dits.

Algun dia la mà seria vida.