24. Tancant els ulls

Havia tocat els núvols amb cada un dels dits de tots dos peus. Un cop havia deixat les seves empremtes digitals, caigué a terra de cul, just a sobre d’un dolmen punxegut. I com si li haguessin donat pel sac, sentí aquell dolor a l’ànima que esgarrifa i desespera de mala manera. Un cop pogué alçar-se de terra, tot saltant des de la punta d’aquella pedra, mirà al cel i el maleí. Un caramel que a mig desfer que li tragueren de les papil·les gustatives, vist i no vist, ara volava per l’atmosfera, com un àngel regalimat de sucre.

Però les visions a la vida canvien i aquell tros de sucre color gris, com el carbó que deixen els reis als nens que es porten malament, ara li semblava embafador i li produïa una diabetis emocional que la bloquejava en una amistat eterna.

La tovallola estava a terra, i era l’única que l’acompanyava de veres. I amb aquest sentiment, tancà els ulls i es perdé de vista per sempre.