23. T’estimo però no

Després de mirar-se el melic i compadir-se, va poder entreveure una possible guspira de llum. Res entenia, al principi. Però endevinà que aquell rebuig no era més que una por d’ell a no portar el control dels esdeveniments. La seva ment quadrada, l’obligava inconscientment a tenir totes les coses en un lloc determinat. I la seva ment quadrada havia decidit de tenir-la a ella en un lloc precís, l’amistat.

En canvi, el seu cor anava per lliure i l’endinsava en una contradicció que el feia patir. Quan estaven junts, s’estimaven. Quan estava sol, la seva ment el torturava. No acabava de pair tanta emoció i tanta intensitat. I aquesta intensitat, quan es trobava sol, li feia por, perquè sentia que escapava del seu control.

No estava preparat per sentir. No estava preparat per gaudir. La fòbia el paralitzava i tenia la necessitat imperiosa d’estar sol quan estava sol. Es negava a perdre l’amistat, tot i sabent que ella sentia el què sentia. Perquè en un raconet del seu cor, només demanava temps. Temps per adaptar-se, temps per a que els canvis fossin menys apreciables, temps per a no tenir xocs emocionals que el feien perdre’s en aquell rumb que anomenen inseguretat.

Ella decidí posar el seu destí a les seves mans. Esperaria acompanyant el temps de la mà. I deixaria que passés el què hagués de passar, perquè sabia que ell sí que l’estimava, però tenia por a estimar.