2. Entre el sí i el no

Entre el sí i el no, es trobava la indecisió. Un petit oasi que et protegia del risc de recórrer el desert en la recerca del mar. Atrapat en aquell món teu interior, dominat per la por i el rancor, arrelat a un passat feridor, que et feia no poder fer net davant la impotència, veient l’entorn present com inexistent. La teva mirada t’havia convertit en estàtua de sal i les decepcions continues el destruïen per dins. En un doble atzucac, que no et permet tirar endavant ni tirar enrere, eres presoner d’un maltracte que et lligava al botxí per una síndrome d’Estocolm.

Havies d’encaixar uns anys perduts pels miratges de la mentida. Una mentida que et consumia i t’obsessionava. Que no comprenies, que no acceptaves. Que et feia caure dins la desconfiança amb la por que et trepitjava els talons, i et condemnava a no ser tu mateix.

El dolor s’escampava per tota la teva pell. Insofrible l’aguantaves com podies. Necessitaves temps i mentrestant no volies cap gata que et llepés les ferides, per por a que la gata t’esgarrapés el cor.

Amb un cervell atapeït per les contradiccions, no sabies quin camí seguir. Per això vares decidir restar immòbil en la no decisió.

L’immobilisme va ser una treva entre tanta guerra interior.