20. Amb el cap cot

Després del cop de rebuig que havia rebut per sorpresa, sense esperar-s’ho pas, s’indignà i caigué a terra, adonant-se que les seves il·lusions no eren pas seves, no li pertanyien i les hagué de deixar anar, gaire bé a la força.

La seva ment, que sempre vetllava pel seu cor, començà a treballar ràpidament. Una solució ipso-facta i radical, amb un tall sec. La millor manera de fugir dels propis fantasmes. Fugir del dolor, negant i fent fora la font que el produeix.

Però el cor, amb el propòsit de fer cas a la ment, s’enfonsà en la seva misèria lamentant-se de la seva mala sort, una sort amb mala cara que la perseguia des de sempre. Tornà a veure l’obscuritat, tornà a sentir aquella necessitat de rendir-se, d’alçar la bandera blanca i dir adéu per sempre més. Immòbil, en un sofà incòmode, passaren les hores com si fossin anys sencers. Se sentia malferida, desprotegida, deixada de la mà de déu -que no existia-, sense cap mena d’escapatòria en aquell atzucac, un mur fet de maons que s’alçava com un sant Pau davant d’ella, s’agenollà i amb el cap cot es tapà amb les mans la cara i començà a plorar.

Tot emocions, tot sentiments. Els sentiments no són reals, només són petites guspires de desitjos que et fan confondre la realitat, el món salvatge en el què vivim i que ella formava part del grup de les víctimes, per a seva innocència, per la seva tossudesa a corrompre’s, per la seva ingenuïtat de que hi havia persones com ella. Però ella no era usual. Tampoc ho pretenia, i per això aquest sentiment d’incomprensió l’acompanyava dia a dia. Tant se valen les paraules, sempre li relliscaven d’orella a orella, però tenia una necessitat imperativa de sentir-les, de pensar que eren vertaderes. Però la veritat només la tenia ella, esguardada de tot mal en un cofre petit, envoltat per la seva ànima pura. Una puresa difícil de creure, però que existia imperfecta. Tota la resta eren mentides, d’un món fals i superficial.