17. El flautista de la platja de l’anella

Sense la barrufa, m’agradava tancar-me en el meu búnquer, gaudint de la meva tristesa i soledat, d’aquella calma silenciosa, d’aquells moviments no fets. Jaient al sofà, amb la llibertat de poder ser una adolescent, m’oblidava de tot i recordava tot alhora. Eren moments únicament meus, sense la necessitat d’exposar-me a l’exterior, de complir amb les normes horàries, d’escapar-me de l’esclavitud que et provoquen les obligacions dels dies feiners.

Però aquell cap de setmana fou diferent. El carnestoltes pintava de colors els carrers d’aquella platja feta d’una anella. Les comparses i carrosses estaven dissenyades al mínim detall i acompanyada d’una persona molt especial, em vaig sentir contenta d’haver fugit del meu búnquer, de poder compartir moments únics.

Amistat, només amistat.- Em repetia contínuament amb paraules mudes. L’eco repicava contra les parets del meu cervell. I passejàvem tranquil·lament per aquella avinguda recta que ens duia directament cap al cel. Les seves mans acariciaven la meva esquena involuntàriament i les papallones reviscolaven en aquell estómac buit que s’entestava a no sentir res, inútilment.

Fugint del soroll, acabàrem a la sorra de la platja. Allà un carall gegant ens reptava eròticament, amb un missatge a cau d’orella: podeu ser eterns com el mar.

I asseguts davant del mar, la foscor queia sobre les nostres espatlles. Les ones morien als nostres peus, al so del seu flabiol de fons. El mar cantava aquella cançó que portem a la nostra essència i que ens recorda que no som eterns. Però jo només escoltava aquella calma que s’anomena felicitat. Un carpe diem fet d’onades que ballaven al compàs d’una melodia celestial.